Anem restant 3000’ls

Els dies 28,29 30 de setembre i 1 d’octubre, agafo unes mini-vacances per continuar restant 3000’ls, amb l’Esteva decidim fer els cims de la zona de Vignemale a Gavarnie i Infiernos-Algas, a Panticosa, el passo a buscar per casa seva a Sant Joan el dilluns al matí i ens dirigim cap a Gavarnie, un cop a la presa d’Ossue, pugem fins el refugi de Baisellance on passarem la nit, ben d’hora esmorzem i sortim a caminar amb el frontal, la jornada serà molt llarga. Ens posem els grampons al inici del glaciar, decideixo que el Petit Vignemale el farè la propera temporada amb la gent del club com sortida de soci, el primer per fer es el Chausenque, la esquena ja la tinc feta al igual que el Vignemale, tornem a baixar al glaciar i ara em toca el Piton Carre, baixo i continuem endavant, pugem al coll entre el Clot de la Hount i el Cervillona, pugem el Clot i ara toca baixar a buscar les dues agulles del Clot de la Hount, el camí es confús, poc definit, però desprès de buscar força estona i baixar molt trobem la primera agulla, la segona es troba uns metres mes avall tot i que no la veiem sabem que es allà, baixem per un corredor amb força neu dura, jo sense piolet, pa que si es verano, i assolim la segona agulla, ara a pujar, tornem al cim del Clot, el proper es el Cervillona i la seva agulla, també uns 200 metres de desnivell mes avall però força mes facil i rapida, pugem i a buscar el Cervillona central, mes tard el Montferrat per la seva esmolada aresta i una mica mes enllà les dues agulles del Tapu, ara toca el cim principal del Tapu i uns metres mes i el Pic du Milieu, 13 dels 16 cims de la zona Vignemale, la baixada fins la furgoneta es fa interminable i encara ens queda un bon tute fins a Panticosa.
Arribem a la furgo i decidim sopar a Gavarnie, però en arribar al poble el garito que teníem pensat esta tancat, baixem fins a Luz i entrem a una pizzeria a sopar, un bon plat de pasta, una bona cervesa i a fer km en direcció Panticosa, primer el col de Soulon, mes tard el de L’oubisque i finalitzar amb el del Portillon, arribem a Panticos a les 12 de la nit i hem de dormir a la furgo, estem trinxats.
Ens costa aixecar-nos molt al matí, ja ha sortit el sol i si volem fer els cims de la zona hem d’espavilar, esmorzem i sortim en direcció els estanys blaus i negres, l’aproximació es llarga, poc abans d’arribar al coll inici de les dificultats ens aturem per menjar una mica i veure, aprofitem per descarregar també, en filem el coll i ascendim el primer Infierno, al central veiem tres nois i ens parem a parlar un moment amb ells, continuem cap el tercer Infierno, aquest es el cim numero 200 de l’Esteva, baixant per l’aresta ens trobem la major dificultat del dia, un ràpel que ens deixa en una bretxa, ara em de pujar a una agulla que nosaltres creiem que era el Arnales, mes tard a casa varem veure que la nostra interpretació de la ressenya ens va portar a una equivocació que molt aviat solventarem, desprès flanquegem fins un primer coll on ens parem a menjar i descansar una mica, el temps no ha millorat en tot el matí, a començat amb força núvols i sembla que vol empitjorar, valoren el baixar o continuar, decidim pujar la Aguja de Pondiellos i veure com va la cosa, arribem a dalt i quasi no es veu la paret del Garmo Negro que la tenim al davant a pocs metres, em de baixar el temps es complica, està començant a ploure, em sap molt greu ja que si acabem els que volíem fer aquesta jornada jo compliria els 100, bé un altre dia serà, segur que quan tornem les muntanyes ens estaran esperant al mateix lloc.
Baixem pel coll de Pondiellos, si la aproximació era llarga, el descens es fa mes llarg encara pel cansanci que portem a sobre, arribem a la furgo que havíem aparcat al davant del refugi de La Casa de Piedra i li demanem al guarda si ens pot fer alguna cosa de menjar calenta i ens podem dutxar, ens diu que si, una bona dutxa un caldo calent, esta plovent, una truita i una bona cervesa en bona companyia es el que ens faltava desprès de tres dies força intensos.
Es d’hora i decidim baixar a dormir a Graus per recordar vells temps, fem uns pozales i sopem al Rokola, uns xupitos mes tard anem a dormir a la porta de l’Alberg de l’escola de Muntanya, veiem els alumnes que allà dormen i ens recorden força a nosaltres.
Al matí esmorzem a l’Hotel Lleida de Graus i enfilem camí de casa, aquestes jornades de muntanya han deixat petxa en nosaltres, em quedat trinxats i jo amb els peus fets pols, segur que perdo alguna altra ungla, però ha valgut la pena.
Quedem emplaçats amb l’Esteva un altre vegada, per tornar, aquest altre cop amb família, mentre nosaltres pugem les dones faran unes aigües al balneari, je,je.

Ascensió al Pic de Robiñera

En aquesta ocasió faig una sortida familiar també adreçada al socis del club, per assolir un cim de mes de tres mil metres, em decanto per aquest pic per varies raons, es fàcil, el refugi esta a prop (Pineta) i qui no vulgui pujar te llocs per visitar sense agafar el cotxe.
Sortim el dia 19 de setembre de Sant Feliu en direcció a la Vall de Pineta on tenim reservat el refugi, 9 som els valents i valentes que intentarem pujar al cim del Robiñera.
Arribem al mig dia a Bielsa i mengem al poble, mes tard ens dirigim cap el refugi, prenem possessió dels postres llits i anem a fer un tomb, la tarda no pinta bé, plou una miqueta i no convida a passejar gaire, però caminant, caminant pels voltants del refugi fem uns tres quilos de rovellons, a les set tornem al refu, acaben d’arribar en Toni i família, la seva filla i el gendre, que també s’han apuntat a l’excursió, sopem i a dormir.
L’endemà ens llevem d’hora i esmorzem, nomes 6 intentarem pujar al cim, el temps no està gaire fí i la Magda i els nens es queden al refu, agafem la furgo i anem a Piedramula, on iniciem la pujada.
L’ambient es magnífic, tot i que pujar fins aquí amb la furgo ens ha costat una mica, les rodes patinaven a la pujada final, ens preparem tots en Toni, la Yolanda el seu home, en Rodri la Maria i Jo, abans de deixar l’aparcament les marmotes ja en saluden i adverteixen a les seves companyes que un grapat de sonats pugen cap a dalt, sonats ho dic per que a partir de uns 2.500 metres ja està tot nevat i a mes el temps no acompanya gaire, tot pujant arriben al coll de puertas, crec que nomes hi ha una i oberta ja que fa molt d’aire, just davant nostre un ramat d’isards pastura tranquil·lament fins que els hem destorbat, continuem pujant, les noies ho estan fent molt bé, la Yolanda es el seu primer tres mil, no així el de la Maria que l’any anterior ens va acompanyar als Culfredas, quan trepitgem la neu comencen les poques dificultats, alguna relliscada, un cop a la cresta cimera hem d’anar al últim cim que es el nostre, la nostre fita d’avuí, el Pic de Robiñera, unes fotos rapides, el bateig i toca baixar el mes ràpid possible per que comença a nevar.
Sense cap tipus d’incidència arribem a la furgo, mengem una mica i baixem en direcció al refugi per recollir a la Magda i als nens, i tornar cap a casa aquesta mateixa tarda.
Un cap de setmana divertit i en família, felicitats a la Yolanda i al Javi per estrenar-se en aquest mon tresmilero.

Cresta de Bachimala

Per segona vegada aquest any, surto amb en Toni per tractar de fer en aquesta ocasió la Cresta de Bachimala, ens acompanyen també en Jordi i la Cristina que sense pensar-ho gaire s’apunten al repte, ells no estan acostumats a fer cresta i no ho tenen clar però s’ha de provar.
Sortim de Sant Feliu divendres dia 14 d'agost al mig dia i arribem al refugi de Viados a l’hora de dormir, ven d’hora al matí del dia 15, en enfilem camí amunt en direcció el Collado Señal de Viados, i es allí on decidim no pujar directament a la Punta del Sabre ja que en Jordi no es troba gaire bé, així que fem la via normal i desprès de fer cim decidirem que fer.
Continuem pujant i en Jordi no millora, però diu que ell va fent i en Toni i jo decidim fer cim i fer la cresta que separa el Bachimala de la Punta del Sabre, per tornar desprès al Bachimala un altre cop i trobar-nos amb la parella, quan tornem ells encara no han arribat, ens comenten uns nois que son al cim que s’han quedat uns quants metres mes avall ja que en Jordi ha començat a patir de rampes a les cames i li es impossible pujar el troçet de cresta que li queda, evidentment la Cristina esta al seu costat, parlo amb ells des de el cim, i decideixen no pujar i tornar cap el refugi poc a poc, nosaltres continuarem endavant.
Acabem de menjar i ara toca el pas mes difícil de tota la cresta, baixar al següent bretxa que separa el Bachimala de la Punta Lerdomeur, la baixada comença uns deu metres abans d’arribar al cim per un corredor força podrit i desprès en diagonal per sobre de unes feixes de roca, no es una baixada tècnica però si exposada, travessem la bretxa i pugem la Punta Lerdomeur, a partir d’aquí tot cresta força senzilla.
Durant tot el matí ens han acompanyat els nubols, no tenien pinta de pluja, però pot canviar en qualsevol moment, cada vegada el cel es tenca mes i no tenim clar si plourà o no, continuem passant pels diferents cims que conformen la Cresta, Punta del Ibon, Petit Bachimala, Pico Marcos Feliu i just quan arribem al Pic de l’Abeillé em començo a enrampar a cada pas que faig, tenim just a sobre una tempesta que en aquest moment es elèctrica, s’hem posen els pels de punta, els del cap no, els dels braços, vaig rapat, i a cada pas sento una petita descarrega als peus, crido al Toni, però el crido de veritat, ens fem la foto a tota ostia i a baixar de la cresta per on sigui, trobem un corredor i uns metres mes a baix un caminet, desprès de baixar uns cent metres deixo de tenir esgarrifances, ara toca baixar tranquils i esperar que no ens agafi la pluja, els altres dos cims que hi ha a la cresta ja els teníem al sac d’un altre visita que també va acabar en pluja, força abans d’arribar a la vall de Tavernes la pluja fa presencia i no ens deixarà fins pocs metres abans d’arribar al refugi de Viados.
Allà ens esperen la Cristina i en Jordi, ja fa hores que han arribat i en jordi ja està recuperat del tot a menjat i s’ha hidratat en condicions, una dutxa i a sopar, desprès uns chupitos i cap el llit, que l’endemà hem de baixar cap a casa.