Desprès d’una temporada marcada per una lesió i poc temps per dedicar
als tresmils, quasi la puc donar per finalitzada, a falta de la sortida
d’octubre sempre i que la meteorologia ho permeti.
La passada temporada 2011 amb l’ajuda de varis companys com en Jordi
Palet, David Bragulat, en Marc Font i l’estimat Esteban Martinez que ens va
deixar per culpa d’un desgraciat accident als Alps, vaig poder restar de la
llista dels 212+4 extres, 55 cims mes, dels 61 als quals vaig pujar, vaig
tindre mes dies per fer les activitats i mes companys per dur a terme aquest
repte, la cosa ha variat enguany, la lesió del genoll, pocs dies, nomes dos
caps de setmana i la feina una mica estressant, ha fet que hagi trepitjat amb
la companyia d’en Jordi Palet només 23 cims dels quals puc restar 20 de la
llista, 27 em queden per poder finalitzar el repte, aquell que va començar amb;
ara faré els 11 principals; ara els de Catalunya i finalment acompanyant a
l’Esteban a finalitzar el seu repte personal, així es quan es va convertir per
mi en un veritable repte, fa 5 temporades.
L’últim cap de setmana de juliol 2012 ens acostem a la vall fosca per córrer
la Vertical
cabanera a Capdella i a la tarda ens enfilem a la via ferrata de Sacs a la Vall de Benasc, l’endemà per
la vall de Remuñé pugem al pic Boum, dilluns aprofitant el pont, ja que el dia
1 d’agost es festa local a casa nostra, fem una de les jornades del llibre d’en
Capdevila concretament la 18, la cresta Veteranos-Bardamina, però com punt de sortida
ho fem des de el pàrking de la
Vall d’Estós, unes quantes hores mes tard, no contents amb
això ens desplacem a Gavarnie on nomes arribar decidim pujar el petit Vignemale
aparcant la furgo a la Vall
d’Ossue, en 4 hores tornàvem a ser a la presa i a fer la cervesa a Gavarnie a
casa de l’Armand i l’Anie, dimecres tornem cap a casa però no sense enfilar-nos
a la ferrata de Cumelí.
L’altre sortida ha coincidit amb un altre pont, en aquest cas el de 11
de setembre, arribem a Benasc divendres a la nit, a les 5 de la matinada pujàvem
a l’autobús en direcció a la
Besurta i amunt, l’objectiu la cresta del Medio, primer
l’Esmith Endel, el Maldito, Astorg i Pico del Medio, en Jordi no te prou i
visita el Pico Coronas i la Tuca Coronas
Dormim al coll de Tentes, i com en Guardiola ens llevem ben d’hora,
travessem la Bretxa
de Roland i comencem a fer un altre jornada interminable de l’amic Capdevila,
jornada 5, el Circ de Gavarnie, 10 tresmils per endavant, des de el Casc fins
el Dit del Perdut, el paisatge es impressionant i la solitud també, no varem
trobar a ningú fins acostar-nos al Perdut, sense gaire temps decidim no pujar
al Dit per no quedar-nos sense sopar al refugi de Goriz, el donen a les 7 de la
tarda, arribem a les 5:30, el podíem haver fet, ens lamentàvem desprès, fins
que al voltant de les 6 va començar a ploure, uff.
Una nit al refugi un xic moguda, a l’habitació també deixen entrar a
dormir ossos?.
L’endemà toca un altre jornada maratoniana, però ni la meteorologia ni
el meu genoll pinten bé, sortim ja amb llum de dia i enfilem la Punta de las Olas, la boira
puja molt ràpid, ens acostem al Baudrimont SE entre núvols baixos, pugem i
comencem a no veure res, un cop a baix ens mirem i decidim baixar per on em
pujat, no ho tenim clar la visió de la ruta a seguires pràcticament nul·la, un
altre cop serà, arribem dels primer al refugi i veiem desfilar una munió de
gent de tot tipus però principalment gent que s’ha plantejat el Mont Perdut com
primer tresmil i així baixen, assegut a l’entrada del refugi veig passar per
davant meu un Pollastre, el vaig reconèixer per l’armilla negra que varem
regalar aquest any al Terra d’Indiketes, vaig pensar per un moment que era una
visió provocada per les dues cerveses que m’havia pres, però no era un
pollastre el qual va baixar directe cap a la pradera d’Ordesa, el sopar el
varem compartir amb dos senyors de uns 70 anys que feien el GR11, el que no
sabia es que dormirien també al meu costat, quina nit, aquella habitació
semblava una gàbia d’ossos i jo al mig, en Jordi es va quedar petit al costat
d’aquells dos senyors.
L’endemà tocava tornar, un passeig fins la furgo tornant a travessar la
bretxa de Roland i un munt d’hores de carretera fins a casa.
