Desprès de la cresta de Salenques, la Costerillou-Frondiellas era el nostre proper objectiu, havíem queda’t, l’Esteva, el Marc, el Cesc i jo per fer-la plegats, però en Marc per motius de feina i el Cesc per un accident inoportú al pedra ens deixen sols a l’Esteva i a mi per intentar realitzar aquestes dues jornades del llibre d’en Capdevila.
La primera jornada era l’Ascensió al Gran Facha i la segona la Cresta Costerillou i la dels Frondiellas.
Divendres dia 30 deixo el meu Sant Feliu a les 5 de la matinada i passo a recollir a l’Esteva per la Pasqual de Vic, desprès de forces hores de conduir arribem al envasament de la Sarra passat Sallent de Gallego, aparquem i preparem els trastos per pujar al refugi de Respumoso, un helicòpter esta fent pujades de material al refugi, si ens poguéssim estalviar aquestes dues horetes de pujada no ens aniria malament, comencem a caminar, està ple de gent que puja cap els llacs d’Arriel i altres que es van quedant pel camí a fí de menjar a prop del riu en un paratge preciós. La pujada es fa força be, en una mica menys de dues hores ens plantem al refu, jo traient el fetge per la boca, parlem amb el fill del guarda, en Sergi, que ens dona les claus de les taquilles i deixem el que no ens fara falta per poder ascendir al Gran Facha, abans de sortir preguntem l’hora del sopar per si hem d’apretar mes o menys, es a les 20 hores, ara son les 14 hores tenim 6 hores de marge per pujar i baixar, fer la birra i dutxar-nos abans de sopar.
Amb les motxilles mes alleugerides de pes, sortim cap el Gran Facha, a primera vista sembla que el tinguem al davant, però el camí va girant a l’esquerra i un cop arribats al refugi de Piedrafita es deixa veure la piràmide del Facha, des de Respumoso fins aquí, la pujada es suau a partir d’ara s’enfila per un barranc molt empinat fins el coll i ja nomes ens queda ascendir per la seva cresta fins al cim, pel camí, haig de parar un parell de vegades, el cansanci i la velocitat que portem fa que tingui una pajarilla, però tot es soluciona menjant una mica i amb un ritme que puguis anar recuperant. Un cop al cim gaudim de les vistes i fem les fotos de rigor, hem estat els ultims a pujar, durant la nostra ascensió ens hem troba’t gent baixant, bé anem per feina que ens espera la birra i el sopar, arribem al refugi a les 18:30 hores, tenim temps suficient abans de sopar per preparar-ho tot per l’endemà.
A les 5 de la matinada sona el despertador, som els primers d’aixecar-nos, baixem a esmorcar i al voltant de les 6 sortim cap a dalt, ens dirigim per la via normal al Balaitous, sembla que esta mes a prop del refu que el Garn Facha, un cop arribats quasi al peu de la bretxa Latour, continuem endavant per situar-nos sota mateix del nostre primer objectiu, l’Agulla Ussel, a les 8 en punt comencem a escalar, encordats en ensamble i col·locant alguna assegurança pel mig progressem força ràpid, no es difícil pero s’ha d’estar al
lloro per que baixen algunes pedres, ja tenim la Ussel, la Torre Costerillou la tenim a tocar però abans s’ha de passar per la esmolada cresta que las uneix, continuem en ensamble, ara a la dreta, ara a l’esquerra, i ens trobem a sota dels dos passos claus de la via, muntem reunió, l’Esteva baixa a una petita canal i desprès remunta una paret força vertical però amb bona presa, gira a l’esquerra i fa reunió, em toca a mi, pujo fins a la reunió sense gaires dificultats, be potser la desgrimpada fins el corredor, l’Esteva surt de la reunió directe amunt, un cop al cim pujo com una bala, el tremil mes difícil del Pirineu ja el tenim al sac.
La continuació de la cresta fins al Balaitous, no es gaire complicada si exceptuem un ràpel de uns 20 metres per baixar de la Torre Costerillou, quasi tot vola’t, d’aquells que tant li agraden a l’Esteva, desprès es puja per un esperó força tieso i anar fent fins una mica abans del Balaitius on pleguem la corda i arribem caminat fins d’alt, poca gent al cim, es aviat encara, son les 10:30 del matí, decidim que a les 11 començarem a baixar, així que mengem, fem uns glops d’aigua i les fotos que no faltin.
Toca baixar, per afrontar el segon tram de la jornada, hem de baixar la bretxa Latour i remuntar un corredor a la dreta fins un coll que separa el pic Cardier de la primera Frondiella, anem fent fins arribar a la bretxa, allà ens trobem un francès que hem vist al refu, va sol i ens demana si el podem ajudar a baixar ja que porta una motxilla molt gran i te por a perdre l’equilibri i caure, ens encordem els tres i baixem a poc a poc deixant pas a una cordada que puja, son els de Madrid, un grup de sis i el guia, amb els que havíem sopat plegats la nit anterior, continuem baixant i arribem a les clavilles, estan una mica allunyades però es baixa be, per últim fem un ràpel ja que el terreny esta molt descompost, pleguem la corda, i mentre o fem parlem amb dos nois que pugen, era un grup de 4 però 2 han tornat al refu al veure la dificultat de l’ascensió per la bretxa, ens acomiadem del francès i enfilem amunt pel corredor, un cop al coll deixem les motxilles i pugem a la Agulla Cardier, tornem a baixar, recollim els trastos i cap el primer Frondiella, no presenta gaires dificultats, es puja girant una mica a l’esquerra per sobre d’unes lleixes i desprès a la dreta fins arribar al cim, un francès ens ha estat observant des de que hem començat a pujar i ens pregunta si es molt complicat per on hem pujat ja que ell li agradaria fer la agulla Cardier, ens acomiadem i continuem ja sense cap dificultat per una amplia creta fins que desprès de la tercera frondiella es pot veure al fons la ultima i la cresta per arribar-hi, estic
fet pols i encara queda un bon tros, a primera vista sembla mes complicada del que es, però es va fent a poc a poc i vigilant, ja que el cansament de tota la jornada es gran, un cop arribats a la ultima Frondiella queda baixar, per on? Li pregunto a l’Esteva, s’ha de continuar per la cresta i desprès a la dreta, em contesta, estàs segur que es a la dreta? Sí, hem de trobar un corriol de baixada, corriol? Entre corredors, desgrimpades, i arrossegar el cul, triguem una bona estona en arribar a la pedrera que baixa fins als llacs d’Arriel, una pila de metres de desnivell per una pedrera que no s’acaba mai. Un cop al llac fem un glop d’aigua i mengem una mica, ja nomes queda un passeig fins al refugi de Respumoso per un camí transitable i molt freqüentat per excursionistes. Ens falta temps per demanar-li al Ursi (guarda del refu) una gerra gran de cervesa i brindar per la memorable jornada viscuda, desprès vindrà la dutxa, el sopar, las risas i el descans, l’endemà tornem cap a casa contents i preparant la propera.
Ara que tinc una mica mes de temps, principalment per que estic de vacances, comentaré la ultima cursa de muntanya de la copa catalana i el Campionat Catala de Curses de Muntanya.
Mònica.
està, així que decideixo no fer la cursa i li passo el dorsal al Salvador que deixarà el meu nom molt mes endavant del que el podria deixar jo. L’ambient va ser molt guapo, i tot va estar molt ven organitzat, (no tant com la del Taga), en Salvador ho va fer molt bé, una mica menys de 4 hores, fet pols això sí.
