dilluns, 15 de juny de 2009

Escadada al Pedraforca


Tornem al Pedraforca per passar el dia escalant amb en Marc i l’Esteva, una via clàssica l’Estasen, una ruta que sense ser gaire difícil es molt guapa, es troba en el mig de la cara nord del Pedroforca i te un recorregut força maco i llarg 600 metres de via. L’ultima vegada que varem visitar la muntanya per intentar fer la Canal del Riembau, intentar, dic això per que no es va poder fer ja que queia de tot per la canal, de tornada ens va fer gracia fer aquesta clàssica, fins i tot varem provar els primers llargs però amb la bota rígida i sense material de roca no era el millor dia.
Surto de casa i passo per Vic a recollir en Marc, deixem el seu cotxe al mecànic i a Olot a buscar a l’Esteva, un cop junts marxem per Gombrèn i el Coll de Merola fins a Guardiola, cau una pluja de nassos, esperem que demà estigui tot sec, arribem al Mirador del Gressolet i ens preparem el sopar, quatre “risas” i a dormir que l’endemà tenim un dia dur per endavant.
Així que ens llevem d’hora i a les set del matí comencem a pujar, passem per refugi d’Estasen i el guarda ens para i pregunta que farem, li comentem i ens explica que s’ha equipat una nova via que transcorre per un espero que hi ha a la dreta del gat i no se que va dir del grau però per les cares dels altres em va semblar que era alt, continuem pujant fins arribar al començament de la via, es difícil no trobar-la ja que està marcada exageradament amb pintura verda i amb les lletres ben grosses.
Un cop arribats al dit del Riembau, ens preparem i comencem a escalar, obre els primers llargs de la via l’Esteva, en Marc ho farà mes tard en els dos o tres últims, el principi de la via te uns passos de tercer i de quart grau, amb una travessa molt aèria i els dos últims llargs, crec que son el millor de tota la via, la resta molt de corredors amb molta pedra solta. La via no està equipada, nomes uns quants pitons per llarg en els llocs mes compromesos.
Desprès de força “cachondeo” i una mica de fred arribem al cim del Calderer, mengem una mica i fem les fotos de rigor, i l’aventura continua, per contes de baixar per les cadenes, em despisto i com havia vist unes marques grogues a l’esquerra les seguim, potser de pujada està be, però de baixada una mica “xungo”, un parell o tres desgrimpades i ens fiquem en una mena de passadís entre dos blocs, un passadís estret i fosc, amb un parell d’esglaons que s’han de desgrimpar d’esquenes, i a mes quasi no et pots girar de lo estret que es, sortim del túnel de les tenebres i arribem a la tartera, quatre o cinc relliscades i ens plantem al camí de tornada, arribem al refugi i li comentem la jugada al guarda, va nois que las “birres” ens esperen, un cop a la furgo mengem una mica i fem unes cerveses i ja comentem la propera sortida.
Hem estat aquestes ultimes sortides preparant-nos per intentar fer la Cresta Salenques-Tempestades, que si tot va be la farem desprès de Sant Joan, ja tinc ganes de tornar a Benasc, la ultima vegada varem estar quatres dies fent muntanya per allà.

divendres, 12 de juny de 2009

Cuita el Sol 2009

Desprès de uns dies atabalat per la feina, tinc uns moments per dedicar-me a escriure una mica sobre la ultima edició de la Cuita el Sol, cursa de muntanya que es celebra al petit poble de Àreu al Pallars Sobirà, on els corredors d’aquesta cursa emulen el conte de l’home que corria mes que el sol de l’escriptor Pep Coll, la cursa surt de la plaça del poble quant l’ombra de la muntanya que tenim a l’oest arriba a la plaça i els corredors surten a enfilar-se per les pendents del Monteixo abans que els atrapi l’ombra.

Aquest any, la meteorologia ha obligat a l’organització a canviar l’itinerari per seguretat, ja que si durant l’ascensió al Monteixo s’hagués desencadenat alguna tempesta, de quina forma baixen a 600 persones d’allí dalt?, tenint en compte el desgraciat incident de l’any passat a Alemanya on varen morir dues persones i varies mes ferides a causa de d’hipotèrmia, no se la podien jugar, a mes a la una del migdia estava plovent, crec que la decisió va ser encertada, tot i que durant la cursa no va caure ni una gota, però el cel va estar amenaçador tota la tarda.

Anem al grà, arribo a les 8 del matí al poble de Àreu desprès d’haver dormit a Llavorsí, ja que vaig sortir el divendres al tard, ja es començava a bellugar la gent, un cafetó i cap el càmping a trobar lloc on col•locar la furgo, es bo arribar d’hora, pot escollir els millors emplaçaments, un cop situada la furgo a fer un tomb pel poble i visitar la família del Bar Pujades i a esperar al Pepe i el seu fill Hèctor, socis del club que també participaran a la cursa d’en guany.

Un cop arriben els reforços, dinem al bar del càmping i fem un tomb pel poble, plovent, per fer baixar el jalo, en fiquen sota la carpa que han instal•lat aquest any i veiem que ja han començat a donar els dorsals, així que els agafem i ens interessem pel recorregut que farem, ja que teníem força clar que no es pujaria al Monteixo, l’itinerari escollit pel comitè de cursa es, sortida del poble, i pujar per la pista que porta al refugi de Valfarrera, arribats al pla de la selva, s’agafa un trencant a la dreta que puja cap l’estany d’Aixeus, aproximadament uns 11 km de recorregut i uns 800 metres de desnivell, bé no son els 1600 metres de desnivell quan es puja al Monteixo, però tampoc son els 4,5 km de recorregut que te normalment la cuita.

A les 18 hores donen la sortida a la Cuita Jove i les noies, L’Hector s’ho agafa en calma al començament i a poc a poc va escalant posicions fins arribar el quart de la seva categoria a la meta, una meritòria plaça tenint en compte que era la primera Cuita que feia, a les 18:30 hores donen la sortida del gruix de participants, en Pepe es col•loca dels primers a la parrilla de sortida, es juga el primer lloc de la classificació general de la seva categoria, i jo a fer el que pugui, surto bé, però per ànsia de seguir el ritme dels primers en acabar la primera pujada ja no podia respirar, així que vaig decidir fer el meu ritme i no fer-me el valent, total que desprès de patir força vaig acabar la cursa amb un temps de 1:13 hores, quasi mig hora mes tard que el primer.

Estic content de la meva evolució aquesta temporada (la primera que corro tot), però encara ho estic mes pel resultat dels meus companys, en Pepe s’ha col•locat primer i encara tenim al Roberto lluitant pels primers llocs.

Acabada la cursa fem una dutxa i a sopar, una bona dormida i a l’endemà a la xocolatada, la entrega de premis i el sorteig de material, al migdia desprès de dinar fem la tornada cap a casa.

Un any mes un cap de setmana de retrobaments amb coneguts de les curses i d’altres companys com en Toni Mestres o en Josep Jussà, aquest últim d’estudis.

La propera serà la Cursa del Pedraforca. Fins aviat.

dilluns, 1 de juny de 2009

Felicitats Marc


Dimecres passat cap al tard, ens trobem a Montserrat en Marc, l’Esteva i jo per celebrar l’aniversari d’en Marc amb un parell de vies d’escalada ben clàssiques.
Abans de sopar l’Esteva en obsequia amb una bonica ruta per les ermites de Montserrat des de les quals podem contemplar a banda del magnífic paisatge les dues vies a les que ens enfrontaren l’endemà, això si la volta la varem fer corre’ns, un altre forma d’entrenar i guanyar-nos el sopar.
Desprès de tres hores de corriols a tota pastilla tornem a la furgo i comença la festa, la cervesa que no falti, fem un copiós sopar regat amb un bon vi i cava, desprès el pastis i moscatell a dojo, qui escalarà demà?, li fem entrega al Marc de l’obsequi que li em comprat, uns estreps per que obri la primera via del dia ell, ell ens regala unes faldilles d’escocesos que ha portat d’escòcia, ha passat allí un parell de mesos aprenen l’idioma i escalant com un possés, ens calcem les faldilles i a passejar a les 11 de la nit pel monestir de Montserrat, així baixem la mona una mica abans d’anar a dormir.
L’endemà ens llevem d’hora, esmorzem, preparem els trastos i a caminar. Anem a buscar la primera via del dia, es troba a la roca de l’elefant, es diu Boy-Roca (V/Ae) ressenya una via totalment equipada amb paravolts, amb un llarg de Ae, que es pot forçar en lliure (6a+), en Marc es posa les piles i es carrega el material, un primer llarg no gaire difícil però això si amb força compromís ja que nomes te una assegurança abans de la reunió i una distancia de uns 55 metres, cap problema pel fiera, ara toca el segon llarg una mica mes curt però nomes amb dos assegurances abans de la reunió, la festa ja es aquí, arriba el llarg de Ae, i en marc entra “en el fascinante mundo de los pedales”, estrena els seus estreps d’una forma magistral, R i pugem nosaltres primer l’Esteva i jo al darrera, a la zona mes complicada es pot fer A0, i aquí estic jo per acerar-ho tot, arribem a la reunió i miro cap a baix, la via desploma una mica en aquest llarg, queden dos llargs per sortir però en Marc els empalma tot dos, ara toca baixar i anar a buscar la propera.
Es tracta de la normal al Cavall Bernat, ressenya, una via de uns 60 metres, curta però interessant i clàssica, aquesta te ganes d’obrir-la l’Esteva i jo no li faré el lleig, arribem a peu de via i grimpem fins a les plaques, un curt però xungo flanqueig ens porta a la base de la berruga, ara s’ha de pujar pel díedre que forma la berruga i la paret del Cavall Bernat, l’Esteva puja amb decisió fins a la reunió situada a dalt de la berruga, en Marc comença a pujar i jo al darrera, com sempre, un cop som a la reunió ja només ens queda un llarg fàcil per arribar a dalt i ser Cavallers, al cim ens abracem i ens felicitem per la jornada que em passat junts i les vies que s’han assolit, ara toca baixar, un curt ràpel fins a sobre de la berruga i un altre mes llarg fins a la base de la via, recollim i baixem feliços i contents, arribem a la furga al voltant de les 15 hores, preparem el dinar i unes quantes cerveses per treure la sed que portàvem, mes tard quedem amb en Cesc a Monistrol per fer un cafè i ens explica que dilluns sortirà cap a Perú per passar un parell de mesos fent alpinisme.
Un dia i mig magnífics en una molt bona companyia, i realitzant dues activitats clàssiques de Montserrat.
Gracies Companys.