dilluns, 27 de juliol de 2009

Cresta Salenques-Tempestades.

Feia força temps que parlàvem de anar-hi a provar-la, i desprès de alguna cancel·lació aquest passat dilluns i dimarts en Marc, l’Esteva i jo ens decidim a provar sort el 29 i 30 de Juny.
No explicaré res de dificultats tècniques, ni de graus, nomes la historia pura i dura de una aventureta, que sense ser molt al·lucinant, si que ocuparà un lloc en la meva memòria.
Quedem com de costum a la Pasqual de Gurb, a les 5 de la matinada, jo venia de córrer el dia abans la Cursa de Muntanya del Pedraforca, podeu imaginar com portava les cames, l’Esteva decideix que anirem amb el seu cotxe per anar mes alegres, al meu s’hi va mes alegre, porto els Bonnie M., carreguem els trastos i enfilem cap a Benasc, ens parem a fer gasolina desprès de Graus i aprofitem per menjar un entrepà al bar del davant, quina sorpresa em porto, m’he deixat la bossa de mà a la furgo amb la càmera i las pelas, de seguida truco al Gerard un company de feina per veure si por anar a buscar-la ja que la duia al seient del copilot i estava molt a la vista, truco a la dona i li explico, bronca al canto, però entre els dos o acaben solucionant, esmorzem i continuem la ruta, arribem a Benasc a les 10 del matí, encara no havien obert Barrabes, anem a comprar el pa i així fem temps a que obrin, dos tonteries de ultima hora i a córrer cap a LLanos de l’Hospital, hem d’esperar al bus per pujar fina a la Besurta, pràcticament no tenim temps de preparar les coses que el bus ja esta allí, agafem tot a saco i pugem, un cop arribats a Besurta col·loquem tots els trastos be i a caminar.
Ens espera una forta pujada fins a peu de cresta, passant primer per Aigualluts i remuntant desprès la Vall de Barrancs, la intenció era dormir al voltant del Margalida però just quant arribem al peu de la Forca Estasen un ruixat de calamarsa ens fa amagar-nos sota uns blocs, evidentment desprès de la calamarsa benia la pluja, va estar plovent des de les 3 de la tarda fins quasi les 6 i els tres allà sota d’aquells pedrolos pensant lo be que estaríem a casa o al bar potser millor. Quant la pluja va parar, varem decidir remuntar les parets d’un bivac que hi havia a prop i posar les mantes tèrmiques de la farmaciola de sostre, en previsió de una possible pluja nocturna, preparem el sopar i tothom a dins el sac a dormir, la nit es va fer llarga ja que al voltant de les 3 de la matinada es va posar a ploure un altre vegada, la sort es que no va ser ni gaire intensa ni gaire estona, el que si va passar es que es varen trencar les mantes del nostre sostre. A les set del mati, en Marc bufava com un brau i l’Esteva dormia com un nen gran, jo m’estava pixant i no podia sortir, els desperto i tot esmorcant comentem la jugada ja que esta tot ennuvolat i sembla que pot ploure. Decidim tirar amunt i si la pluja ens deixa arribarem a l’Aneto si no baixarem cap a la banda de Llossás, des de el Margalida o el Tempestats.
Com que havíem dormit just a sota de la Forca Estasen comencem la cresta fen aquest primer tres mil, ens encordem al coll i avancen en ensamble d’una forma rapida, sense oblidar de posar alguna assegurança pel mig, l’Esteva es coneix el camí es la segona vegada que la intenta, la primera va arribar al Margalida, la meteo no els va deixar acabar i van haver d’abandonar la cresta, arriben les primeres dificultats la Torre de Salenques, sembla mes del que es, sobretot si vas de segon, però al l’Esteva i en Marc l’escalada es molt segura, no dubten ni un moment i el que sembla difícil ells ho fan fàcil, sense adonar-me pràcticament ens trobem ja al Margalida i només hem trigat tres hores des de que hem sortit de la Forca Estasen, el temps no ha estat bo en tot el matí i veiem traces de precipitació al nostre voltant, just arribant al Margalida cauen les primeres gotes de pluja i aquí ja comencem a dubtar si podrem acabar la cresta en la seva totalitat, decidim anar fent fins que la pluja ens ho permeti, arribem al Tempestats, ara si que s’ha de prendre una decisió que no ens agrada a cap del tres, però tenint en compte que a l’Esteva li falta la Punta de la Brecha del Tempestades, abans de baixar decidim fer-la, deixem les motxilles al cim del Tempestats i anem a fer aquest tres mil, la cresta en aquest punt està totalment descomposta, baixem per una canal que nomes amb mirar-la ja queia tot, però finalment el cim es coronat per l’Esteva i en Marc, jo els espero a la bretxa uns metres mes a baix, m’he creuat, nomes de pensar que hem de tornar per la mateixa canal que havíem baixat abans em tremolen les cames i no paro de donar-li voltes, l’Esteva i en Marc des de el cim em deien que pugés i jo tossut que no, al final baixen i ens encordem, progressem fins al Tempestats i el que havia estat l’infern per mi aquella canal, de pujada em va semblar que no era per tant, de tant en tant el coco treballa massa.
Agafem les coses que teníem al tempestats i baixem per la vertent contraria a la que havíem pujat, en direcció als llacs de Llosás, progressem ràpid aprofitat els neveros, fent culen-bajen, i després de una bona caminada arribem a Refugio de Pescadores a la Vall de Vallibierna, trobem una parella que esperava l’autobús i ens diuen que falten una hora i mitja per que arribi, així que decidim baixar caminant pista avall fins a Plan de Senarta, i des de allí l’Esteva agafa un bus que puja a Llanos de L’hospital per agafar el seu cotxe i recollir-nos finalment a Plan de Senarta.
Ens rentem una mica i ens calcem roba neta, ara toca fer una volta per Benasc i les obligatòries cerveses, mengem un plat combinat en el Aragüells i prenem el camí cap a casa.
Dos dies de convivència a la muntanya amb dos molts bons amics i una activitat clàssica que s’ha de acabar un dia o altre.
Gracies Pirineus.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Cursa del Pedraforca

Aquest any tornava al Pedraforca amb ganes de córrer la cursa, per poder veure si podia baixar el temps de l’any passat, tenint en compte que ja havia fet varies curses de muntanya el mes normal seria rebaixar-lo, pues no va ser així, fins i tot vaig fer 15 minuts mes, però com tot això te una explicació, no pots anar a fer una cursa tenint la vista posada en un altre activitat que li tens mes ganes encara, com es la Cresta de Salenques.
Diumenge matí dia de la cursa em trobo amb el Labrador i família al bonic poble de Saldes, la meva família i jo, com es costum, havíem passat la nit a la furgo al mateix poble, esmorzem, escalfem sense passar-nos i a les 9 en punt donen la sortida, surto amb els de davant, i quan encara no havíem fet el primer km, ja anava amb la llengua fora, fins que no vaig agafar el meu ritme no vaig anar bé (quan vaig anar al bar a fer cerveses), això va ser a l’alçada del mirador del Gresolet, a partir d’aquí em vaig començar a trobar millor i quan em vaig trobar fantàstic va ser a partir del coll del Verdet, tota la grimpada fins a dalt del Pollegó Superior, vaig arribar en una mica menys de dues hores i ara toca la baixada, la tartera a la seva part alta no esta gaire fina, i per córrer massa o per córrer poc, vaig caure quatre vegades, em vaig fer mal al turmell i el genoll dret i ara ve el que us deia, pensant en l’altre activitat que faria al dia següent, vaig decidir agafar-mo amb calma, vaig baixar la tartera com vaig poder i l’últim tram des de la zona de pícnic fins al poble caminant, cada vegada la cama feia mes mal, però s’havia de posar bona cara ala família perquè m’havien de deixar marxar.
Vaig arribar caminat a la meta on m’esperaven tots, el Labrador feia ja mes d’una hora i quart que havia arribat, (va fer primer dels veterans i desè de la general) i jo 3 hores i 18 minuts un quart mes que l’any anterior.
No estic content del resultat, però si de les sensacions.
Be l’any que be ho tornarem a provar.