Cresta Costerillou-Frondiellas

Desprès de la cresta de Salenques, la Costerillou-Frondiellas era el nostre proper objectiu, havíem queda’t, l’Esteva, el Marc, el Cesc i jo per fer-la plegats, però en Marc per motius de feina i el Cesc per un accident inoportú al pedra ens deixen sols a l’Esteva i a mi per intentar realitzar aquestes dues jornades del llibre d’en Capdevila.
La primera jornada era l’Ascensió al Gran Facha i la segona la Cresta Costerillou i la dels Frondiellas.
Divendres dia 30 deixo el meu Sant Feliu a les 5 de la matinada i passo a recollir a l’Esteva per la Pasqual de Vic, desprès de forces hores de conduir arribem al envasament de la Sarra passat Sallent de Gallego, aparquem i preparem els trastos per pujar al refugi de Respumoso, un helicòpter esta fent pujades de material al refugi, si ens poguéssim estalviar aquestes dues horetes de pujada no ens aniria malament, comencem a caminar, està ple de gent que puja cap els llacs d’Arriel i altres que es van quedant pel camí a fí de menjar a prop del riu en un paratge preciós. La pujada es fa força be, en una mica menys de dues hores ens plantem al refu, jo traient el fetge per la boca, parlem amb el fill del guarda, en Sergi, que ens dona les claus de les taquilles i deixem el que no ens fara falta per poder ascendir al Gran Facha, abans de sortir preguntem l’hora del sopar per si hem d’apretar mes o menys, es a les 20 hores, ara son les 14 hores tenim 6 hores de marge per pujar i baixar, fer la birra i dutxar-nos abans de sopar.
Amb les motxilles mes alleugerides de pes, sortim cap el Gran Facha, a primera vista sembla que el tinguem al davant, però el camí va girant a l’esquerra i un cop arribats al refugi de Piedrafita es deixa veure la piràmide del Facha, des de Respumoso fins aquí, la pujada es suau a partir d’ara s’enfila per un barranc molt empinat fins el coll i ja nomes ens queda ascendir per la seva cresta fins al cim, pel camí, haig de parar un parell de vegades, el cansanci i la velocitat que portem fa que tingui una pajarilla, però tot es soluciona menjant una mica i amb un ritme que puguis anar recuperant. Un cop al cim gaudim de les vistes i fem les fotos de rigor, hem estat els ultims a pujar, durant la nostra ascensió ens hem troba’t gent baixant, bé anem per feina que ens espera la birra i el sopar, arribem al refugi a les 18:30 hores, tenim temps suficient abans de sopar per preparar-ho tot per l’endemà.
A les 5 de la matinada sona el despertador, som els primers d’aixecar-nos, baixem a esmorcar i al voltant de les 6 sortim cap a dalt, ens dirigim per la via normal al Balaitous, sembla que esta mes a prop del refu que el Garn Facha, un cop arribats quasi al peu de la bretxa Latour, continuem endavant per situar-nos sota mateix del nostre primer objectiu, l’Agulla Ussel, a les 8 en punt comencem a escalar, encordats en ensamble i col·locant alguna assegurança pel mig progressem força ràpid, no es difícil pero s’ha d’estar al lloro per que baixen algunes pedres, ja tenim la Ussel, la Torre Costerillou la tenim a tocar però abans s’ha de passar per la esmolada cresta que las uneix, continuem en ensamble, ara a la dreta, ara a l’esquerra, i ens trobem a sota dels dos passos claus de la via, muntem reunió, l’Esteva baixa a una petita canal i desprès remunta una paret força vertical però amb bona presa, gira a l’esquerra i fa reunió, em toca a mi, pujo fins a la reunió sense gaires dificultats, be potser la desgrimpada fins el corredor, l’Esteva surt de la reunió directe amunt, un cop al cim pujo com una bala, el tremil mes difícil del Pirineu ja el tenim al sac.
La continuació de la cresta fins al Balaitous, no es gaire complicada si exceptuem un ràpel de uns 20 metres per baixar de la Torre Costerillou, quasi tot vola’t, d’aquells que tant li agraden a l’Esteva, desprès es puja per un esperó força tieso i anar fent fins una mica abans del Balaitius on pleguem la corda i arribem caminat fins d’alt, poca gent al cim, es aviat encara, son les 10:30 del matí, decidim que a les 11 començarem a baixar, així que mengem, fem uns glops d’aigua i les fotos que no faltin.
Toca baixar, per afrontar el segon tram de la jornada, hem de baixar la bretxa Latour i remuntar un corredor a la dreta fins un coll que separa el pic Cardier de la primera Frondiella, anem fent fins arribar a la bretxa, allà ens trobem un francès que hem vist al refu, va sol i ens demana si el podem ajudar a baixar ja que porta una motxilla molt gran i te por a perdre l’equilibri i caure, ens encordem els tres i baixem a poc a poc deixant pas a una cordada que puja, son els de Madrid, un grup de sis i el guia, amb els que havíem sopat plegats la nit anterior, continuem baixant i arribem a les clavilles, estan una mica allunyades però es baixa be, per últim fem un ràpel ja que el terreny esta molt descompost, pleguem la corda, i mentre o fem parlem amb dos nois que pugen, era un grup de 4 però 2 han tornat al refu al veure la dificultat de l’ascensió per la bretxa, ens acomiadem del francès i enfilem amunt pel corredor, un cop al coll deixem les motxilles i pugem a la Agulla Cardier, tornem a baixar, recollim els trastos i cap el primer Frondiella, no presenta gaires dificultats, es puja girant una mica a l’esquerra per sobre d’unes lleixes i desprès a la dreta fins arribar al cim, un francès ens ha estat observant des de que hem començat a pujar i ens pregunta si es molt complicat per on hem pujat ja que ell li agradaria fer la agulla Cardier, ens acomiadem i continuem ja sense cap dificultat per una amplia creta fins que desprès de la tercera frondiella es pot veure al fons la ultima i la cresta per arribar-hi, estic fet pols i encara queda un bon tros, a primera vista sembla mes complicada del que es, però es va fent a poc a poc i vigilant, ja que el cansament de tota la jornada es gran, un cop arribats a la ultima Frondiella queda baixar, per on? Li pregunto a l’Esteva, s’ha de continuar per la cresta i desprès a la dreta, em contesta, estàs segur que es a la dreta? Sí, hem de trobar un corriol de baixada, corriol? Entre corredors, desgrimpades, i arrossegar el cul, triguem una bona estona en arribar a la pedrera que baixa fins als llacs d’Arriel, una pila de metres de desnivell per una pedrera que no s’acaba mai. Un cop al llac fem un glop d’aigua i mengem una mica, ja nomes queda un passeig fins al refugi de Respumoso per un camí transitable i molt freqüentat per excursionistes. Ens falta temps per demanar-li al Ursi (guarda del refu) una gerra gran de cervesa i brindar per la memorable jornada viscuda, desprès vindrà la dutxa, el sopar, las risas i el descans, l’endemà tornem cap a casa contents i preparant la propera.

Un altre cop aquí.

Desprès d'un mes d'agost de feina a tope, puc seure tranquil durant la setmana de vacances i possar al dia el blog. Bé no el blog en sí, els escrits per quan arribi a casa poder penjar-los. Espero que us agradin.

Cresta Salenques-Tempestades.

Feia força temps que parlàvem de anar-hi a provar-la, i desprès de alguna cancel·lació aquest passat dilluns i dimarts en Marc, l’Esteva i jo ens decidim a provar sort el 29 i 30 de Juny.
No explicaré res de dificultats tècniques, ni de graus, nomes la historia pura i dura de una aventureta, que sense ser molt al·lucinant, si que ocuparà un lloc en la meva memòria.
Quedem com de costum a la Pasqual de Gurb, a les 5 de la matinada, jo venia de córrer el dia abans la Cursa de Muntanya del Pedraforca, podeu imaginar com portava les cames, l’Esteva decideix que anirem amb el seu cotxe per anar mes alegres, al meu s’hi va mes alegre, porto els Bonnie M., carreguem els trastos i enfilem cap a Benasc, ens parem a fer gasolina desprès de Graus i aprofitem per menjar un entrepà al bar del davant, quina sorpresa em porto, m’he deixat la bossa de mà a la furgo amb la càmera i las pelas, de seguida truco al Gerard un company de feina per veure si por anar a buscar-la ja que la duia al seient del copilot i estava molt a la vista, truco a la dona i li explico, bronca al canto, però entre els dos o acaben solucionant, esmorzem i continuem la ruta, arribem a Benasc a les 10 del matí, encara no havien obert Barrabes, anem a comprar el pa i així fem temps a que obrin, dos tonteries de ultima hora i a córrer cap a LLanos de l’Hospital, hem d’esperar al bus per pujar fina a la Besurta, pràcticament no tenim temps de preparar les coses que el bus ja esta allí, agafem tot a saco i pugem, un cop arribats a Besurta col·loquem tots els trastos be i a caminar.
Ens espera una forta pujada fins a peu de cresta, passant primer per Aigualluts i remuntant desprès la Vall de Barrancs, la intenció era dormir al voltant del Margalida però just quant arribem al peu de la Forca Estasen un ruixat de calamarsa ens fa amagar-nos sota uns blocs, evidentment desprès de la calamarsa benia la pluja, va estar plovent des de les 3 de la tarda fins quasi les 6 i els tres allà sota d’aquells pedrolos pensant lo be que estaríem a casa o al bar potser millor. Quant la pluja va parar, varem decidir remuntar les parets d’un bivac que hi havia a prop i posar les mantes tèrmiques de la farmaciola de sostre, en previsió de una possible pluja nocturna, preparem el sopar i tothom a dins el sac a dormir, la nit es va fer llarga ja que al voltant de les 3 de la matinada es va posar a ploure un altre vegada, la sort es que no va ser ni gaire intensa ni gaire estona, el que si va passar es que es varen trencar les mantes del nostre sostre. A les set del mati, en Marc bufava com un brau i l’Esteva dormia com un nen gran, jo m’estava pixant i no podia sortir, els desperto i tot esmorcant comentem la jugada ja que esta tot ennuvolat i sembla que pot ploure. Decidim tirar amunt i si la pluja ens deixa arribarem a l’Aneto si no baixarem cap a la banda de Llossás, des de el Margalida o el Tempestats.
Com que havíem dormit just a sota de la Forca Estasen comencem la cresta fen aquest primer tres mil, ens encordem al coll i avancen en ensamble d’una forma rapida, sense oblidar de posar alguna assegurança pel mig, l’Esteva es coneix el camí es la segona vegada que la intenta, la primera va arribar al Margalida, la meteo no els va deixar acabar i van haver d’abandonar la cresta, arriben les primeres dificultats la Torre de Salenques, sembla mes del que es, sobretot si vas de segon, però al l’Esteva i en Marc l’escalada es molt segura, no dubten ni un moment i el que sembla difícil ells ho fan fàcil, sense adonar-me pràcticament ens trobem ja al Margalida i només hem trigat tres hores des de que hem sortit de la Forca Estasen, el temps no ha estat bo en tot el matí i veiem traces de precipitació al nostre voltant, just arribant al Margalida cauen les primeres gotes de pluja i aquí ja comencem a dubtar si podrem acabar la cresta en la seva totalitat, decidim anar fent fins que la pluja ens ho permeti, arribem al Tempestats, ara si que s’ha de prendre una decisió que no ens agrada a cap del tres, però tenint en compte que a l’Esteva li falta la Punta de la Brecha del Tempestades, abans de baixar decidim fer-la, deixem les motxilles al cim del Tempestats i anem a fer aquest tres mil, la cresta en aquest punt està totalment descomposta, baixem per una canal que nomes amb mirar-la ja queia tot, però finalment el cim es coronat per l’Esteva i en Marc, jo els espero a la bretxa uns metres mes a baix, m’he creuat, nomes de pensar que hem de tornar per la mateixa canal que havíem baixat abans em tremolen les cames i no paro de donar-li voltes, l’Esteva i en Marc des de el cim em deien que pugés i jo tossut que no, al final baixen i ens encordem, progressem fins al Tempestats i el que havia estat l’infern per mi aquella canal, de pujada em va semblar que no era per tant, de tant en tant el coco treballa massa.
Agafem les coses que teníem al tempestats i baixem per la vertent contraria a la que havíem pujat, en direcció als llacs de Llosás, progressem ràpid aprofitat els neveros, fent culen-bajen, i després de una bona caminada arribem a Refugio de Pescadores a la Vall de Vallibierna, trobem una parella que esperava l’autobús i ens diuen que falten una hora i mitja per que arribi, així que decidim baixar caminant pista avall fins a Plan de Senarta, i des de allí l’Esteva agafa un bus que puja a Llanos de L’hospital per agafar el seu cotxe i recollir-nos finalment a Plan de Senarta.
Ens rentem una mica i ens calcem roba neta, ara toca fer una volta per Benasc i les obligatòries cerveses, mengem un plat combinat en el Aragüells i prenem el camí cap a casa.
Dos dies de convivència a la muntanya amb dos molts bons amics i una activitat clàssica que s’ha de acabar un dia o altre.
Gracies Pirineus.

Cursa del Pedraforca

Aquest any tornava al Pedraforca amb ganes de córrer la cursa, per poder veure si podia baixar el temps de l’any passat, tenint en compte que ja havia fet varies curses de muntanya el mes normal seria rebaixar-lo, pues no va ser així, fins i tot vaig fer 15 minuts mes, però com tot això te una explicació, no pots anar a fer una cursa tenint la vista posada en un altre activitat que li tens mes ganes encara, com es la Cresta de Salenques.
Diumenge matí dia de la cursa em trobo amb el Labrador i família al bonic poble de Saldes, la meva família i jo, com es costum, havíem passat la nit a la furgo al mateix poble, esmorzem, escalfem sense passar-nos i a les 9 en punt donen la sortida, surto amb els de davant, i quan encara no havíem fet el primer km, ja anava amb la llengua fora, fins que no vaig agafar el meu ritme no vaig anar bé (quan vaig anar al bar a fer cerveses), això va ser a l’alçada del mirador del Gresolet, a partir d’aquí em vaig començar a trobar millor i quan em vaig trobar fantàstic va ser a partir del coll del Verdet, tota la grimpada fins a dalt del Pollegó Superior, vaig arribar en una mica menys de dues hores i ara toca la baixada, la tartera a la seva part alta no esta gaire fina, i per córrer massa o per córrer poc, vaig caure quatre vegades, em vaig fer mal al turmell i el genoll dret i ara ve el que us deia, pensant en l’altre activitat que faria al dia següent, vaig decidir agafar-mo amb calma, vaig baixar la tartera com vaig poder i l’últim tram des de la zona de pícnic fins al poble caminant, cada vegada la cama feia mes mal, però s’havia de posar bona cara ala família perquè m’havien de deixar marxar.
Vaig arribar caminat a la meta on m’esperaven tots, el Labrador feia ja mes d’una hora i quart que havia arribat, (va fer primer dels veterans i desè de la general) i jo 3 hores i 18 minuts un quart mes que l’any anterior.
No estic content del resultat, però si de les sensacions.
Be l’any que be ho tornarem a provar.

Escadada al Pedraforca

Tornem al Pedraforca per passar el dia escalant amb en Marc i l’Esteva, una via clàssica l’Estasen, una ruta que sense ser gaire difícil es molt guapa, es troba en el mig de la cara nord del Pedroforca i te un recorregut força maco i llarg 600 metres de via. L’ultima vegada que varem visitar la muntanya per intentar fer la Canal del Riembau, intentar, dic això per que no es va poder fer ja que queia de tot per la canal, de tornada ens va fer gracia fer aquesta clàssica, fins i tot varem provar els primers llargs però amb la bota rígida i sense material de roca no era el millor dia.
Surto de casa i passo per Vic a recollir en Marc, deixem el seu cotxe al mecànic i a Olot a buscar a l’Esteva, un cop junts marxem per Gombrèn i el Coll de Merola fins a Guardiola, cau una pluja de nassos, esperem que demà estigui tot sec, arribem al Mirador del Gressolet i ens preparem el sopar, quatre “risas” i a dormir que l’endemà tenim un dia dur per endavant.
Així que ens llevem d’hora i a les set del matí comencem a pujar, passem per refugi d’Estasen i el guarda ens para i pregunta que farem, li comentem i ens explica que s’ha equipat una nova via que transcorre per un espero que hi ha a la dreta del gat i no se que va dir del grau però per les cares dels altres em va semblar que era alt, continuem pujant fins arribar al començament de la via, es difícil no trobar-la ja que està marcada exageradament amb pintura verda i amb les lletres ben grosses.
Un cop arribats al dit del Riembau, ens preparem i comencem a escalar, obre els primers llargs de la via l’Esteva, en Marc ho farà mes tard en els dos o tres últims, el principi de la via te uns passos de tercer i de quart grau, amb una travessa molt aèria i els dos últims llargs, crec que son el millor de tota la via, la resta molt de corredors amb molta pedra solta. La via no està equipada, nomes uns quants pitons per llarg en els llocs mes compromesos.
Desprès de força “cachondeo” i una mica de fred arribem al cim del Calderer, mengem una mica i fem les fotos de rigor, i l’aventura continua, per contes de baixar per les cadenes, em despisto i com havia vist unes marques grogues a l’esquerra les seguim, potser de pujada està be, però de baixada una mica “xungo”, un parell o tres desgrimpades i ens fiquem en una mena de passadís entre dos blocs, un passadís estret i fosc, amb un parell d’esglaons que s’han de desgrimpar d’esquenes, i a mes quasi no et pots girar de lo estret que es, sortim del túnel de les tenebres i arribem a la tartera, quatre o cinc relliscades i ens plantem al camí de tornada, arribem al refugi i li comentem la jugada al guarda, va nois que las “birres” ens esperen, un cop a la furgo mengem una mica i fem unes cerveses i ja comentem la propera sortida.
Hem estat aquestes ultimes sortides preparant-nos per intentar fer la Cresta Salenques-Tempestades, que si tot va be la farem desprès de Sant Joan, ja tinc ganes de tornar a Benasc, la ultima vegada varem estar quatres dies fent muntanya per allà.

Cuita el Sol 2009

Desprès de uns dies atabalat per la feina, tinc uns moments per dedicar-me a escriure una mica sobre la ultima edició de la Cuita el Sol, cursa de muntanya que es celebra al petit poble de Àreu al Pallars Sobirà, on els corredors d’aquesta cursa emulen el conte de l’home que corria mes que el sol de l’escriptor Pep Coll, la cursa surt de la plaça del poble quant l’ombra de la muntanya que tenim a l’oest arriba a la plaça i els corredors surten a enfilar-se per les pendents del Monteixo abans que els atrapi l’ombra.

Aquest any, la meteorologia ha obligat a l’organització a canviar l’itinerari per seguretat, ja que si durant l’ascensió al Monteixo s’hagués desencadenat alguna tempesta, de quina forma baixen a 600 persones d’allí dalt?, tenint en compte el desgraciat incident de l’any passat a Alemanya on varen morir dues persones i varies mes ferides a causa de d’hipotèrmia, no se la podien jugar, a mes a la una del migdia estava plovent, crec que la decisió va ser encertada, tot i que durant la cursa no va caure ni una gota, però el cel va estar amenaçador tota la tarda.

Anem al grà, arribo a les 8 del matí al poble de Àreu desprès d’haver dormit a Llavorsí, ja que vaig sortir el divendres al tard, ja es començava a bellugar la gent, un cafetó i cap el càmping a trobar lloc on col•locar la furgo, es bo arribar d’hora, pot escollir els millors emplaçaments, un cop situada la furgo a fer un tomb pel poble i visitar la família del Bar Pujades i a esperar al Pepe i el seu fill Hèctor, socis del club que també participaran a la cursa d’en guany.

Un cop arriben els reforços, dinem al bar del càmping i fem un tomb pel poble, plovent, per fer baixar el jalo, en fiquen sota la carpa que han instal•lat aquest any i veiem que ja han començat a donar els dorsals, així que els agafem i ens interessem pel recorregut que farem, ja que teníem força clar que no es pujaria al Monteixo, l’itinerari escollit pel comitè de cursa es, sortida del poble, i pujar per la pista que porta al refugi de Valfarrera, arribats al pla de la selva, s’agafa un trencant a la dreta que puja cap l’estany d’Aixeus, aproximadament uns 11 km de recorregut i uns 800 metres de desnivell, bé no son els 1600 metres de desnivell quan es puja al Monteixo, però tampoc son els 4,5 km de recorregut que te normalment la cuita.

A les 18 hores donen la sortida a la Cuita Jove i les noies, L’Hector s’ho agafa en calma al començament i a poc a poc va escalant posicions fins arribar el quart de la seva categoria a la meta, una meritòria plaça tenint en compte que era la primera Cuita que feia, a les 18:30 hores donen la sortida del gruix de participants, en Pepe es col•loca dels primers a la parrilla de sortida, es juga el primer lloc de la classificació general de la seva categoria, i jo a fer el que pugui, surto bé, però per ànsia de seguir el ritme dels primers en acabar la primera pujada ja no podia respirar, així que vaig decidir fer el meu ritme i no fer-me el valent, total que desprès de patir força vaig acabar la cursa amb un temps de 1:13 hores, quasi mig hora mes tard que el primer.

Estic content de la meva evolució aquesta temporada (la primera que corro tot), però encara ho estic mes pel resultat dels meus companys, en Pepe s’ha col•locat primer i encara tenim al Roberto lluitant pels primers llocs.

Acabada la cursa fem una dutxa i a sopar, una bona dormida i a l’endemà a la xocolatada, la entrega de premis i el sorteig de material, al migdia desprès de dinar fem la tornada cap a casa.

Un any mes un cap de setmana de retrobaments amb coneguts de les curses i d’altres companys com en Toni Mestres o en Josep Jussà, aquest últim d’estudis.

La propera serà la Cursa del Pedraforca. Fins aviat.

Felicitats Marc

Dimecres passat cap al tard, ens trobem a Montserrat en Marc, l’Esteva i jo per celebrar l’aniversari d’en Marc amb un parell de vies d’escalada ben clàssiques.
Abans de sopar l’Esteva en obsequia amb una bonica ruta per les ermites de Montserrat des de les quals podem contemplar a banda del magnífic paisatge les dues vies a les que ens enfrontaren l’endemà, això si la volta la varem fer corre’ns, un altre forma d’entrenar i guanyar-nos el sopar.
Desprès de tres hores de corriols a tota pastilla tornem a la furgo i comença la festa, la cervesa que no falti, fem un copiós sopar regat amb un bon vi i cava, desprès el pastis i moscatell a dojo, qui escalarà demà?, li fem entrega al Marc de l’obsequi que li em comprat, uns estreps per que obri la primera via del dia ell, ell ens regala unes faldilles d’escocesos que ha portat d’escòcia, ha passat allí un parell de mesos aprenen l’idioma i escalant com un possés, ens calcem les faldilles i a passejar a les 11 de la nit pel monestir de Montserrat, així baixem la mona una mica abans d’anar a dormir.
L’endemà ens llevem d’hora, esmorzem, preparem els trastos i a caminar. Anem a buscar la primera via del dia, es troba a la roca de l’elefant, es diu Boy-Roca (V/Ae) ressenya una via totalment equipada amb paravolts, amb un llarg de Ae, que es pot forçar en lliure (6a+), en Marc es posa les piles i es carrega el material, un primer llarg no gaire difícil però això si amb força compromís ja que nomes te una assegurança abans de la reunió i una distancia de uns 55 metres, cap problema pel fiera, ara toca el segon llarg una mica mes curt però nomes amb dos assegurances abans de la reunió, la festa ja es aquí, arriba el llarg de Ae, i en marc entra “en el fascinante mundo de los pedales”, estrena els seus estreps d’una forma magistral, R i pugem nosaltres primer l’Esteva i jo al darrera, a la zona mes complicada es pot fer A0, i aquí estic jo per acerar-ho tot, arribem a la reunió i miro cap a baix, la via desploma una mica en aquest llarg, queden dos llargs per sortir però en Marc els empalma tot dos, ara toca baixar i anar a buscar la propera.
Es tracta de la normal al Cavall Bernat, ressenya, una via de uns 60 metres, curta però interessant i clàssica, aquesta te ganes d’obrir-la l’Esteva i jo no li faré el lleig, arribem a peu de via i grimpem fins a les plaques, un curt però xungo flanqueig ens porta a la base de la berruga, ara s’ha de pujar pel díedre que forma la berruga i la paret del Cavall Bernat, l’Esteva puja amb decisió fins a la reunió situada a dalt de la berruga, en Marc comença a pujar i jo al darrera, com sempre, un cop som a la reunió ja només ens queda un llarg fàcil per arribar a dalt i ser Cavallers, al cim ens abracem i ens felicitem per la jornada que em passat junts i les vies que s’han assolit, ara toca baixar, un curt ràpel fins a sobre de la berruga i un altre mes llarg fins a la base de la via, recollim i baixem feliços i contents, arribem a la furga al voltant de les 15 hores, preparem el dinar i unes quantes cerveses per treure la sed que portàvem, mes tard quedem amb en Cesc a Monistrol per fer un cafè i ens explica que dilluns sortirà cap a Perú per passar un parell de mesos fent alpinisme.
Un dia i mig magnífics en una molt bona companyia, i realitzant dues activitats clàssiques de Montserrat.
Gracies Companys.