Dos cims mes i finalitzo el repte 212.

Els Quicos.

A la tercera va la vençuda, tres cops he hagut de visitar la vall de Portillón per poder restar aquets últims 5 cims, els tres Belloc, el Spijeoles i el Gourdon, fa dos anys amb en Canyi i en Marc, només varem poder pujar al Gran Quairat a retre homenatge al desaparegut Esteban i el mal temps ens va fer baixar sense pujar cap cim mes, l’any passat amb en Marc un altre cop el mal temps ens va fer batre en retirada no sense haver pujat a la cresta de Cabrioles-Lezat i aquest passat cap de setmana amb en Jordi Palet sortint del refugi d’Estos per fi he pogut finalitzar el sector.

Tenia pensat pujar a principis d’agost però he pogut fer coincidir l’activitat amb la 15a jornada de tres figures que estan fent el repte 3x3000, pujar als 212 cims de mes de tresmil metres del Pirineus en 25 jornades, al abast de nomes d’uns pocs, el Kiko Martí i en Josep Quadart membres del equip de copa del mon de curses de nuntanya del Matxacuca-Diedre i l’incombustible Oscar Perez un fora de sèrie del trail running, estan realitzant aquesta bogeria, barrejant l’alpinisme lleuger i el running en pocs trams. si continuen així estic segur que acabaran el repte. Arribem al refugi d’Estos amb en Jordi el divendres al voltant de les 19 hores, nomes entrar trobo a la Noelia, la dona del Kiko, ni m’ho esperava jo ni ella, va pujar amb la seva filla Ares i la Montse, dona de l’Oscar a mes de una parella d’amics, i també es van sumar a la festa dos grans esportistes en Juan Carlos Escuter i en Lluis Sanvicente, els quals acompanyarien en les dues properes jornades a l Kiko i al Oscar, en Josep Quadrat no hi era, estava recuperant-se de una lesió al peu, mes endavant quant arribin a hospital de Benasc s’incorporarà un altre vegada al grup, durant el sopar parlem del que han fet i el que els hi queda, jo ja ho se perquè hi he pujat a quasi tots els que els hi falten, però fa respecte nomes repassar-ho mentalment, sortirem junts a les 7 del matí.

Ens llevem a les 6 i esmorzem, preparem el material i a les 7,30 sortim del refu, remuntem junts el rierol que baixa del llac de Gias, quan arribem al mateix ens separem, ells van a fer la jornada 19 del llibre d’en Lluis Capdevila però sortint d’Estos i acabant al refugi de Portillón, la cresta Gias-Belloc, i nosaltres enfilen cap el port d’Oô, on passarem al coll de Gours blancs per començar la cresta de Gourdon-Belloc, ens acomiadem i pujem al coll d’Oô, allí en Jordi diu que vol pujar al Jean Arlaud, l’espero al coll menjant una mica, en una mitja hora ja era amb mi, passem pel coll de Gours Blancs i pugem el primer tresmil, el Gourdon, cap dificultat, continuem per la cresta que baixa fins una depressió, ara toca pujar un pas un xic complicat però amb bona presa, i a pujar fins el pic Spijeoles, sembla que vol ploure però gracies al vent els núvols passant per sobre nostres, de moment, ara queden els Belloc, una successió de bretxes els separen, tres cims entretinguts, els completem i ara a tornar, quan tornem a estar sobre l’Spijeoles parem a menjar, i veiem com els quatre companys estan sobre el Jean Arlaud, nosaltres baixem per la via normal del Spijeoles i flanquegem fins el coll de Gourds Blancs on trobem en Lluis i en Juan Carlos que han donat la volta cap el coll un com pujat el Gourdon, baixaran directes al refugi de Portillón, comenten “aquets dos no els segueix ningú”, “i porten la meitat dels cims a les cames”, ens acomiadem i nosaltres continuem el nostre camí cap el coll d’Oô per baixar al refugi d’Estos, completem la jornada en un temps de 8 hores, prenem una cervesa ben merescuda i cap a Benasc a dutxar-nos, a sopar i dormir i l’endemà abans d'anar cap a casa fer la via ferrata de Sesué.

Ja queden menys!! 2012

Desprès d’una temporada marcada per una lesió i poc temps per dedicar als tresmils, quasi la puc donar per finalitzada, a falta de la sortida d’octubre sempre i que la meteorologia ho permeti.

La passada temporada 2011 amb l’ajuda de varis companys com en Jordi Palet, David Bragulat, en Marc Font i l’estimat Esteban Martinez que ens va deixar per culpa d’un desgraciat accident als Alps, vaig poder restar de la llista dels 212+4 extres, 55 cims mes, dels 61 als quals vaig pujar, vaig tindre mes dies per fer les activitats i mes companys per dur a terme aquest repte, la cosa ha variat enguany, la lesió del genoll, pocs dies, nomes dos caps de setmana i la feina una mica estressant, ha fet que hagi trepitjat amb la companyia d’en Jordi Palet només 23 cims dels quals puc restar 20 de la llista, 27 em queden per poder finalitzar el repte, aquell que va començar amb; ara faré els 11 principals; ara els de Catalunya i finalment acompanyant a l’Esteban a finalitzar el seu repte personal, així es quan es va convertir per mi en un veritable repte, fa 5 temporades.

L’últim cap de setmana de juliol 2012 ens acostem a la vall fosca per córrer la Vertical cabanera a Capdella i a la tarda ens enfilem a la via ferrata de Sacs a la Vall de Benasc, l’endemà per la vall de Remuñé pugem al pic Boum, dilluns aprofitant el pont, ja que el dia 1 d’agost es festa local a casa nostra, fem una de les jornades del llibre d’en Capdevila concretament la 18, la cresta Veteranos-Bardamina, però com punt de sortida ho fem des de el pàrking de la Vall d’Estós, unes quantes hores mes tard, no contents amb això ens desplacem a Gavarnie on nomes arribar decidim pujar el petit Vignemale aparcant la furgo a la Vall d’Ossue, en 4 hores tornàvem a ser a la presa i a fer la cervesa a Gavarnie a casa de l’Armand i l’Anie, dimecres tornem cap a casa però no sense enfilar-nos a la ferrata de Cumelí.

L’altre sortida ha coincidit amb un altre pont, en aquest cas el de 11 de setembre, arribem a Benasc divendres a la nit, a les 5 de la matinada pujàvem a l’autobús en direcció a la Besurta i amunt, l’objectiu la cresta del Medio, primer l’Esmith Endel, el Maldito, Astorg i Pico del Medio, en Jordi no te prou i visita el Pico Coronas i la Tuca Coronas, l’últim cop que varem estar aquí ell no els va pujar, baixem ràpid que hem d’anar cap a Gavarnie, una birra abans de pujar a l’autobús, un bon plat combinat a l’Araguells i kilometres pel davant.

Dormim al coll de Tentes, i com en Guardiola ens llevem ben d’hora, travessem la Bretxa de Roland i comencem a fer un altre jornada interminable de l’amic Capdevila, jornada 5, el Circ de Gavarnie, 10 tresmils per endavant, des de el Casc fins el Dit del Perdut, el paisatge es impressionant i la solitud també, no varem trobar a ningú fins acostar-nos al Perdut, sense gaire temps decidim no pujar al Dit per no quedar-nos sense sopar al refugi de Goriz, el donen a les 7 de la tarda, arribem a les 5:30, el podíem haver fet, ens lamentàvem desprès, fins que al voltant de les 6 va començar a ploure, uff.

Una nit al refugi un xic moguda, a l’habitació també deixen entrar a dormir ossos?.

L’endemà toca un altre jornada maratoniana, però ni la meteorologia ni el meu genoll pinten bé, sortim ja amb llum de dia i enfilem la Punta de las Olas, la boira puja molt ràpid, ens acostem al Baudrimont SE entre núvols baixos, pugem i comencem a no veure res, un cop a baix ens mirem i decidim baixar per on em pujat, no ho tenim clar la visió de la ruta a seguires pràcticament nul·la, un altre cop serà, arribem dels primer al refugi i veiem desfilar una munió de gent de tot tipus però principalment gent que s’ha plantejat el Mont Perdut com primer tresmil i així baixen, assegut a l’entrada del refugi veig passar per davant meu un Pollastre, el vaig reconèixer per l’armilla negra que varem regalar aquest any al Terra d’Indiketes, vaig pensar per un moment que era una visió provocada per les dues cerveses que m’havia pres, però no era un pollastre el qual va baixar directe cap a la pradera d’Ordesa, el sopar el varem compartir amb dos senyors de uns 70 anys que feien el GR11, el que no sabia es que dormirien també al meu costat, quina nit, aquella habitació semblava una gàbia d’ossos i jo al mig, en Jordi es va quedar petit al costat d’aquells dos senyors.

L’endemà tocava tornar, un passeig fins la furgo tornant a travessar la bretxa de Roland i un munt d’hores de carretera fins a casa.

Retorn!!!

Fa temps que no escrivia res al blog, mes de quatre anys, moltes coses han passat a la meva vida, dos molt importants per mi, he perdut un amic en un accident de muntanya, ell va ser el culpable del meu amor per les muntanyes, ell hem va ensenyar la majoria de les coses que he fet en aquest meravellós mon de l’alpinisme, mai una mala cara, mai una discussió, nomes bones paraules, companyerisme, somriures i amistat sense contrapartides, a l’Esteban no el vull oblidar mai, tots el que el coneixíem el trobem molt a faltar i l’altre ha estat el traspàs de la meva empresa a una mes gran, Garden Tona però continuo treballant de jardiner, per ells clar, el temps passa, la meva filla ja no es tan petita a punt de fer els divuit, el nano quasi va per lliure amb vint anys, la Magda segueix patint-me espero que segueixi així molts anys i jo ja amb quasi mig segle.

Intentaré anar explicant el que he viscut durant aquesta absència al blog, durant els propers mesos, però no garanteixo molta continuïtat ja que entrem a l’estiu on tinc el punt àlgid de la meva feina, així donç fins ara.

Gracies per tot Esteban

Vacances familiars 2009

Durant la primera setmana d’aquest passat mes de setembre, varem fer les vacances familiars, aquest any hem tornat a visitar el nord de la península, uns dies a Cantabrià i Astúries, visitant els seus pobles tant de mar com de muntanya i la tornada passant pel País Basc i Aragó.
Els primers dies, a banda de passar una nit a Santander just al costat de la platja del Sardinero, varem tornar al camp base d’Arenas de Cabrales, i des de allí varem recórrer els diferents pobles que l’anterior vagada ens varem deixar per conèixer, també varem fer la ruta del Cares, una caminat que recomanem a tothom que visiti la zona, la ruta surt o es pot iniciar a Poncebos al Principat d’Asturies i termina a Caín a la província de Lleó, una ruta per gaudir tot el dia.

Abans de tornar a casa ens varem dirigir cap a Roncesvalles, molt a prop de la Selva de Irati, que varem visitar a l’endemà, i desprès cap a Formigal, a fer-li una ullada a la que seria la propera ascensió des de el refugi de la Casa de Piedra als Infiernos i demès.

Gracies a la furgo pots fer aquestes coses, dorms on vols i menges on et sembla bé.

Estem parlant ja pel proper any fer un altre cop

el Camino de Santiago, però per la ruta nord, ja

veurem si ho podem dur a terme.

Anem restant 3000’ls

Els dies 28,29 30 de setembre i 1 d’octubre, agafo unes mini-vacances per continuar restant 3000’ls, amb l’Esteva decidim fer els cims de la zona de Vignemale a Gavarnie i Infiernos-Algas, a Panticosa, el passo a buscar per casa seva a Sant Joan el dilluns al matí i ens dirigim cap a Gavarnie, un cop a la presa d’Ossue, pugem fins el refugi de Baisellance on passarem la nit, ben d’hora esmorzem i sortim a caminar amb el frontal, la jornada serà molt llarga. Ens posem els grampons al inici del glaciar, decideixo que el Petit Vignemale el farè la propera temporada amb la gent del club com sortida de soci, el primer per fer es el Chausenque, la esquena ja la tinc feta al igual que el Vignemale, tornem a baixar al glaciar i ara em toca el Piton Carre, baixo i continuem endavant, pugem al coll entre el Clot de la Hount i el Cervillona, pugem el Clot i ara toca baixar a buscar les dues agulles del Clot de la Hount, el camí es confús, poc definit, però desprès de buscar força estona i baixar molt trobem la primera agulla, la segona es troba uns metres mes avall tot i que no la veiem sabem que es allà, baixem per un corredor amb força neu dura, jo sense piolet, pa que si es verano, i assolim la segona agulla, ara a pujar, tornem al cim del Clot, el proper es el Cervillona i la seva agulla, també uns 200 metres de desnivell mes avall però força mes facil i rapida, pugem i a buscar el Cervillona central, mes tard el Montferrat per la seva esmolada aresta i una mica mes enllà les dues agulles del Tapu, ara toca el cim principal del Tapu i uns metres mes i el Pic du Milieu, 13 dels 16 cims de la zona Vignemale, la baixada fins la furgoneta es fa interminable i encara ens queda un bon tute fins a Panticosa.
Arribem a la furgo i decidim sopar a Gavarnie, però en arribar al poble el garito que teníem pensat esta tancat, baixem fins a Luz i entrem a una pizzeria a sopar, un bon plat de pasta, una bona cervesa i a fer km en direcció Panticosa, primer el col de Soulon, mes tard el de L’oubisque i finalitzar amb el del Portillon, arribem a Panticos a les 12 de la nit i hem de dormir a la furgo, estem trinxats.
Ens costa aixecar-nos molt al matí, ja ha sortit el sol i si volem fer els cims de la zona hem d’espavilar, esmorzem i sortim en direcció els estanys blaus i negres, l’aproximació es llarga, poc abans d’arribar al coll inici de les dificultats ens aturem per menjar una mica i veure, aprofitem per descarregar també, en filem el coll i ascendim el primer Infierno, al central veiem tres nois i ens parem a parlar un moment amb ells, continuem cap el tercer Infierno, aquest es el cim numero 200 de l’Esteva, baixant per l’aresta ens trobem la major dificultat del dia, un ràpel que ens deixa en una bretxa, ara em de pujar a una agulla que nosaltres creiem que era el Arnales, mes tard a casa varem veure que la nostra interpretació de la ressenya ens va portar a una equivocació que molt aviat solventarem, desprès flanquegem fins un primer coll on ens parem a menjar i descansar una mica, el temps no ha millorat en tot el matí, a començat amb força núvols i sembla que vol empitjorar, valoren el baixar o continuar, decidim pujar la Aguja de Pondiellos i veure com va la cosa, arribem a dalt i quasi no es veu la paret del Garmo Negro que la tenim al davant a pocs metres, em de baixar el temps es complica, està començant a ploure, em sap molt greu ja que si acabem els que volíem fer aquesta jornada jo compliria els 100, bé un altre dia serà, segur que quan tornem les muntanyes ens estaran esperant al mateix lloc.
Baixem pel coll de Pondiellos, si la aproximació era llarga, el descens es fa mes llarg encara pel cansanci que portem a sobre, arribem a la furgo que havíem aparcat al davant del refugi de La Casa de Piedra i li demanem al guarda si ens pot fer alguna cosa de menjar calenta i ens podem dutxar, ens diu que si, una bona dutxa un caldo calent, esta plovent, una truita i una bona cervesa en bona companyia es el que ens faltava desprès de tres dies força intensos.
Es d’hora i decidim baixar a dormir a Graus per recordar vells temps, fem uns pozales i sopem al Rokola, uns xupitos mes tard anem a dormir a la porta de l’Alberg de l’escola de Muntanya, veiem els alumnes que allà dormen i ens recorden força a nosaltres.
Al matí esmorzem a l’Hotel Lleida de Graus i enfilem camí de casa, aquestes jornades de muntanya han deixat petxa en nosaltres, em quedat trinxats i jo amb els peus fets pols, segur que perdo alguna altra ungla, però ha valgut la pena.
Quedem emplaçats amb l’Esteva un altre vegada, per tornar, aquest altre cop amb família, mentre nosaltres pugem les dones faran unes aigües al balneari, je,je.

Ascensió al Pic de Robiñera

En aquesta ocasió faig una sortida familiar també adreçada al socis del club, per assolir un cim de mes de tres mil metres, em decanto per aquest pic per varies raons, es fàcil, el refugi esta a prop (Pineta) i qui no vulgui pujar te llocs per visitar sense agafar el cotxe.
Sortim el dia 19 de setembre de Sant Feliu en direcció a la Vall de Pineta on tenim reservat el refugi, 9 som els valents i valentes que intentarem pujar al cim del Robiñera.
Arribem al mig dia a Bielsa i mengem al poble, mes tard ens dirigim cap el refugi, prenem possessió dels postres llits i anem a fer un tomb, la tarda no pinta bé, plou una miqueta i no convida a passejar gaire, però caminant, caminant pels voltants del refugi fem uns tres quilos de rovellons, a les set tornem al refu, acaben d’arribar en Toni i família, la seva filla i el gendre, que també s’han apuntat a l’excursió, sopem i a dormir.
L’endemà ens llevem d’hora i esmorzem, nomes 6 intentarem pujar al cim, el temps no està gaire fí i la Magda i els nens es queden al refu, agafem la furgo i anem a Piedramula, on iniciem la pujada.
L’ambient es magnífic, tot i que pujar fins aquí amb la furgo ens ha costat una mica, les rodes patinaven a la pujada final, ens preparem tots en Toni, la Yolanda el seu home, en Rodri la Maria i Jo, abans de deixar l’aparcament les marmotes ja en saluden i adverteixen a les seves companyes que un grapat de sonats pugen cap a dalt, sonats ho dic per que a partir de uns 2.500 metres ja està tot nevat i a mes el temps no acompanya gaire, tot pujant arriben al coll de puertas, crec que nomes hi ha una i oberta ja que fa molt d’aire, just davant nostre un ramat d’isards pastura tranquil·lament fins que els hem destorbat, continuem pujant, les noies ho estan fent molt bé, la Yolanda es el seu primer tres mil, no així el de la Maria que l’any anterior ens va acompanyar als Culfredas, quan trepitgem la neu comencen les poques dificultats, alguna relliscada, un cop a la cresta cimera hem d’anar al últim cim que es el nostre, la nostre fita d’avuí, el Pic de Robiñera, unes fotos rapides, el bateig i toca baixar el mes ràpid possible per que comença a nevar.
Sense cap tipus d’incidència arribem a la furgo, mengem una mica i baixem en direcció al refugi per recollir a la Magda i als nens, i tornar cap a casa aquesta mateixa tarda.
Un cap de setmana divertit i en família, felicitats a la Yolanda i al Javi per estrenar-se en aquest mon tresmilero.

Cresta de Bachimala

Per segona vegada aquest any, surto amb en Toni per tractar de fer en aquesta ocasió la Cresta de Bachimala, ens acompanyen també en Jordi i la Cristina que sense pensar-ho gaire s’apunten al repte, ells no estan acostumats a fer cresta i no ho tenen clar però s’ha de provar.
Sortim de Sant Feliu divendres dia 14 d'agost al mig dia i arribem al refugi de Viados a l’hora de dormir, ven d’hora al matí del dia 15, en enfilem camí amunt en direcció el Collado Señal de Viados, i es allí on decidim no pujar directament a la Punta del Sabre ja que en Jordi no es troba gaire bé, així que fem la via normal i desprès de fer cim decidirem que fer.
Continuem pujant i en Jordi no millora, però diu que ell va fent i en Toni i jo decidim fer cim i fer la cresta que separa el Bachimala de la Punta del Sabre, per tornar desprès al Bachimala un altre cop i trobar-nos amb la parella, quan tornem ells encara no han arribat, ens comenten uns nois que son al cim que s’han quedat uns quants metres mes avall ja que en Jordi ha començat a patir de rampes a les cames i li es impossible pujar el troçet de cresta que li queda, evidentment la Cristina esta al seu costat, parlo amb ells des de el cim, i decideixen no pujar i tornar cap el refugi poc a poc, nosaltres continuarem endavant.
Acabem de menjar i ara toca el pas mes difícil de tota la cresta, baixar al següent bretxa que separa el Bachimala de la Punta Lerdomeur, la baixada comença uns deu metres abans d’arribar al cim per un corredor força podrit i desprès en diagonal per sobre de unes feixes de roca, no es una baixada tècnica però si exposada, travessem la bretxa i pugem la Punta Lerdomeur, a partir d’aquí tot cresta força senzilla.
Durant tot el matí ens han acompanyat els nubols, no tenien pinta de pluja, però pot canviar en qualsevol moment, cada vegada el cel es tenca mes i no tenim clar si plourà o no, continuem passant pels diferents cims que conformen la Cresta, Punta del Ibon, Petit Bachimala, Pico Marcos Feliu i just quan arribem al Pic de l’Abeillé em començo a enrampar a cada pas que faig, tenim just a sobre una tempesta que en aquest moment es elèctrica, s’hem posen els pels de punta, els del cap no, els dels braços, vaig rapat, i a cada pas sento una petita descarrega als peus, crido al Toni, però el crido de veritat, ens fem la foto a tota ostia i a baixar de la cresta per on sigui, trobem un corredor i uns metres mes a baix un caminet, desprès de baixar uns cent metres deixo de tenir esgarrifances, ara toca baixar tranquils i esperar que no ens agafi la pluja, els altres dos cims que hi ha a la cresta ja els teníem al sac d’un altre visita que també va acabar en pluja, força abans d’arribar a la vall de Tavernes la pluja fa presencia i no ens deixarà fins pocs metres abans d’arribar al refugi de Viados.
Allà ens esperen la Cristina i en Jordi, ja fa hores que han arribat i en jordi ja està recuperat del tot a menjat i s’ha hidratat en condicions, una dutxa i a sopar, desprès uns chupitos i cap el llit, que l’endemà hem de baixar cap a casa.