dimarts, 26 de maig de 2009

Cursa de Paüls

No m’agrada arribar amb el temps just als llocs, així que per anar a Paüls sortim de casa amb la dona el dissabte al matí, desprès de tres hores d’autopista arribem al bonic poble de Paüls situat a la falda d’un turó, mirem de trobar lloc per aparcar, tot es pujada o baixada, segons per on estiguis encarat, baixem a la piscina on han habilitat una zona d’aparcament, l’endemà fins i tot la pista poliesportiva estava plena de cotxes, dinem i fem un tomb pel poble, quina calor i tot pujada, fem un cafetó i passegem una mica, comprem dolços típics del poble, al hora de sopar passem pel bar i aprofitant que a la tele fan “lo Barça” combinat això si amb el gran RCD Espanyol, ens quedem a fer un entrepà i veure el futbol, desprès de la gran victòria anem a dormir tot esperant que passarà l’endemà a la cursa.
A les 7 en punt ens toquen a la porta, es el senyor Faustí que va arribar tard i a dormit també a la furgo molt a prop nostre, desprès de xerrar una estona ens canviem i cap a la plaça per esperar la sortida, el dia no sembla molt bo, núvols, aire i fins i tot una mica de pluja. Donen la sortida de les dones i a uns 20 minuts sortim los matxos, ens fan fer una volta pel poble per estirar el grup i cap a la sendera com diuen per allà baix, em decidit amb en Faustí d’anar junts, així que enfilem el camí de pujada primer per una pista i molt aviat per corriols tot de pujada fins a la Mola Grossa, aquí hem de grimpar, una mica de baixada i torna a pujar fins al Piló de Montsagre per una bonica cresta, llàstima de la boira i el vent fort que feia a dalt, no varem poder veure gaire el paisatge, torna a baixar i torna a pujar per arribar a la Punta de l’Aigua, aquest any s’han inventat un camí nou que l’han anomenat la directíssima, a partir d’aquí tot baixada fins el poble.
Un total de 23,300 km de recorregut i uns 2000 metres de desnivell positiu, nosaltres la varem acabar amb 4:19:02, aquesta vegada no ens varem sentir recolzats pels nostres companys Roberto, Josep i Salvador que per diferents circumstancies no varen poder assistir a la prova.
La propera la Cuita al Sol, a Àreu.

divendres, 22 de maig de 2009

Escalada al Montseny

Desprès d’una setmana de trucades i missatges, que si anem aquí o allà, que si som dos o tres, al final quedo amb l’Esteva per escalar al Montseny, ens agafa a mig camí a tot dos i decidim que la via serà la del Vol de l’home ocell.
Aquest indret ja el tenia visitat, ja que l’any passat varem anar a fer la de Airun i el mar d’estels amb en Pep i el Sergi, però entre buscar la via, que per cert la varem trobar desequipada i que un de nosaltres havia de ser a la feina a les quatre no varem poder fer res. Quedem a les 9 al pàrking del Coll de Rabell i ens acostem a la via, aparquem el cotxe al Km 23.8 e iniciem l’aproximació, a les 10 estem a peu de via i ens preparem, un quart desprès comencem a pujar, com es normal l’Esteva tira de primer i el sento renegar, que si la pedra es desfà, que si tot es mou, “te vas a cagar”, tot i així empalma els dos primers llargs, munta la reunió i el crido “que pujo”, “tiba de la corda com per tocar Bonanza”, el primer desplom del segon llarg em posa les piles, la cama comença a fer la moto i penso “i això que encara no hem començat”, arribo a la reunió i faig els següents llars de primer, je je, son de segon i tercer, arribem a la part final de la via on està tota la chicha, un quart llarg amb un pas de 6b/A0, l’Esteva es calça els peus s’esmola les ungles, i li fot, un cop a passat el 6b el sento renegar un altre vegada, “puto diedro”, “aixó patina l’ostia”, però al cap d’un moment ja li veig el cap i surt sense cap complicació mes, un altre vegada torna a empalmar dos llargs, fa la reunió a la rapissa superior en un arbre i em recupera la corda, ara em toca a mi passar per aquet tràngol, em crida des de a dalt, “te vas a poner campeolon”, “metele caña, torete”, em torno a calçar el peus i començo a pujar, fins a sota del pas de 6b res, intento fer-lo bé, però no hi veig cap canto pel voltant i segur que i eren, però la por fa que quedis cec, m’agafo a les tres cintes per poder fer el pas, un cop superat veig el díedre, està polit, he de ficar la mà dintre d’una fissura i un peu quasi a la mateixa alçada per poder arribar a dalt i li dic “i ara pa donde”, “a la dreta per l’aresta”, “si no hi ha peus ni mans”, “confiança Quico, confiança”, trec un peu, allargo la mà fins a l’aresta, ajunto els peus i amunt, confiança si però amb un mateix per que allí no hi havia pràcticament res, arribo a dalt i s’estava pixant de riure, ara nomes queda l’últim llarg que sembla mes assequible, arribem a dalt i recollim tot i jalem una mica, un parell de fotos i a trobar el camí de baixada que ens deixarà a uns dos km de on tenim el cotxe. Arribem al mateix quatre hores desprès d’haver començat.
Una via molt maca amb un entorn magnífic, ens ha semblat una mena de cresteig, exceptuant el 6b, es molt recomanable tant aquesta com les del voltant, Itzi i Terra Incògnita.
La propera setmana provarem d’anar a Montserrat a testar la seva roca.
Ressenya.
http://www.madteam.net/rutas/escaladaenroca/via-vol-de-lhome-ocell-215-m-6b-va0.trabalon

divendres, 8 de maig de 2009

Avui no era el dia




El cap de setmana passat, vaig veure a l’Esteva i em va comentar de fer el dijous que ell tenia festa la canal del Riambau al Pedraforca, ja que havia llegit una piada a infohielo de un conegut, l’Alfons Valls, que es trobava en condicions, pel que desprès he sabut mes gent ho va veure i el dissabte dia 2 es van trobar unes 10 cordades a la via, així que quedem per fer l’activitat i el passo a recollir per Sant Joan el dimecres al vespre, arriben a les 10 de la nit al mirador del Gresolet, fem el sopar i al sobre, que a les 5 de la matinada sonarà el despertador.
No teníem gaire clar com estaria la via ja que amb tantes cordades i el tems no havia estat gaire fred els últims dies, tot el contrari, però tenim la confiança de que la podrem fer.
Ens llevem a les 5, preparem l’esmorzar i el material, quina temperatura fa a fora? Quico, em pregunta l’Esteva, 10 graus, xungo no ha glaçat, comencem a tirar a,b forces dubtes, un cop arribats a la primera congesta de neu trobem pexades fresques de baixada, probablement del dia anterior, això pràcticament confirma que l’estat de la via no es l’adient, però tossuts fins que no ho veiem amb els nostres propis ulls no ens ho creurem, la neu esta papossa, a una rimaia m’enfonso fins a la cintura, però continuem, veiem marques de la via de roca Estasen que coincideixen en l’aproximació, i per fi tenim la canal al davant, les sospites es confirmen, el que dissabte era glaçat, avui es una cascada d’aigua, encara queda un fil de glaç a l’esquerra, en ho mirem força estona però no ha parat de caure pedres i trossos de glaç just per on esta aquesta mica de gel, hem d’estar enganxats a la dreta de la reunió per poder esquivar tot el que ens estava caient a sobre, al final decidim recular per que era una loteria, tant podia sortir bè com rebre un cop de roc.
Tirem enrere i per no anar-nos de buit, decidim provar amb la Estasen, amb bota rígida?, provarem, al segon llarg tornem a girar cua, em de rapelar, no hi ha manera, avui no es el nostre dia, no paràvem de renegar, entre la neu el poc glaç que hi havia i l’aigua que si que hi havia molta, et relliscava tot, seiem una estona per menjar alguna barreta i xerrar, una frase em va dir l’Esteva, “soldado que se retira, sirve para otra batalla”, dita encertada ja que la muntanya no es mourà, esperem, i la propera temporada la provarem si tot va bé.

Cap de setmana complert


El passat cap de setmana del 1 al 3 de maig, ha estat complert en quan a les activitats realitzades. El divendres dia 1 sortim a mig matí amb la família en direcció a Oix, per visitar uns cosins de la dona que porten la carnisseria del poble, la silueta del Ferran al fons em fa recordar la quantitat de vegades que he pujar al cim per la cresta, sembla que l’any passat va haver-hi una esllavissada al començament de la cresta i es veu des de el poble la marca de un color mes ataronjat.
A ultima hora del dia deixem el poble d’Oix i anem cap a Sant Joan de les Abadesses per dormir al pàrking de l’antiga estació del tren, la ruta del ferro que duia els carregaments del mateix des de Ogassa fins a Ripoll, abans de tancar els ulls fem un tomb per Sant Joan que hi ha fira i poder trobar-nos amb l’Esteva i la seva dona, prendre una birra i a dormir a la furgo. Al matí una trucada ens alegra a tots, en Pepo i la Montse ens diuen que els esperem per fer la ruta que estan a punt d’arribar, esmorzem tranquils i preparem les coses, dues bicis i dos parells de patins, si si, la Magda i en Carlos aniran en bici i jo i la Laia amb els patins, serà la segona vegada que me’ls poso, i tinc per davant uns 18 km de pista asfaltada pràcticament sense desnivell, quan arriben en Pepo i la Montse sortim en direcció a Ripoll, quin domini dels patins, abans de posar-me dret ja soc a terra, després de un parell de intentones començo a mantenir-me en peu i faig el que va anomenar en Pepo roller-squí, gracies als bastons de trekking vaig poder arribar sencer, un km abans d’entrar a Ripoll en Pepo hem demana que li deixi provar, ell ja havia patinat de jove, li va costar també mantenir-se en peu al començament però va entrar a la plaça amb dignitat, la Laia es una campiona ho va fer tot amb els patins, anada i tornada, la resta en bici, la tornada ja la vaig fer corren fins a Sant Joan, un cop allí varem anar a menjar a Can Peret, un bar que es troba al costat mateix de l’estació. En Pepo i la Montse marxen cap a Sant Feliu i nosaltres després de una bona dutxa baixem al poble per fer una visita i marxar cap a Ripoll per trobar lloc per aparcar al costat dels mossos, ja que al dia següent tenia l’intenció de córrer la cursa de Sant Amand. Ens llevem d’hora, en Faustí i en Salvador ja estan de camí, en Roberto també a dormit al pàrking amb la seva furgo i en Josep arriba una mica mes tard. Ja hi som tots el Matxacucos que correrem la prova, diuen que es dura per la llargada i el desnivell que hi ha, i tenien tota la raó, donem la sortida i com sempre en salva i jo els últims be en Faustí també ens fa companyia, ja fora de Ripoll em giro i no vaig als companys, bé al Roberto i al Josep per molt que corri no els veuré ni a la arribada, en Faustí i en Salva s’han quedat enrere, tot pujada fins Sant Amand, uns 12 km de pujada, penses ! ara tot es baixada, que bé¡, i un xurru, quina baixada, els dits dels peus queden arreplegats a la puntera de la sabatilla de tan frenar, els quàdriceps arribant a la meta foten un mal acollonant, de sobte, després de sortir de tants corriols veus el poble i et quedes mes tranquil per que ja estàs a punt d’acabar, un temps discret 3:36 hores, una mica per sobre del primer en arribar que va ser en Toti Bes amb 1:58 hores, el dia va ser preciós, un sol espatarrant i un paisatge magnífic amb els boscos donant fe de que la primavera ja es aquí.
Fem el dinar dels últims ja que en Roberto i en Josep han de marxar, ells han quedat el 7é i el 20é respectivament, i quedem per la propera que serà a Paüls, ja que a la de Berga cap de nosaltres pot anar.