Cresta de Bachimala

Per segona vegada aquest any, surto amb en Toni per tractar de fer en aquesta ocasió la Cresta de Bachimala, ens acompanyen també en Jordi i la Cristina que sense pensar-ho gaire s’apunten al repte, ells no estan acostumats a fer cresta i no ho tenen clar però s’ha de provar.
Sortim de Sant Feliu divendres dia 14 d'agost al mig dia i arribem al refugi de Viados a l’hora de dormir, ven d’hora al matí del dia 15, en enfilem camí amunt en direcció el Collado Señal de Viados, i es allí on decidim no pujar directament a la Punta del Sabre ja que en Jordi no es troba gaire bé, així que fem la via normal i desprès de fer cim decidirem que fer.
Continuem pujant i en Jordi no millora, però diu que ell va fent i en Toni i jo decidim fer cim i fer la cresta que separa el Bachimala de la Punta del Sabre, per tornar desprès al Bachimala un altre cop i trobar-nos amb la parella, quan tornem ells encara no han arribat, ens comenten uns nois que son al cim que s’han quedat uns quants metres mes avall ja que en Jordi ha començat a patir de rampes a les cames i li es impossible pujar el troçet de cresta que li queda, evidentment la Cristina esta al seu costat, parlo amb ells des de el cim, i decideixen no pujar i tornar cap el refugi poc a poc, nosaltres continuarem endavant.
Acabem de menjar i ara toca el pas mes difícil de tota la cresta, baixar al següent bretxa que separa el Bachimala de la Punta Lerdomeur, la baixada comença uns deu metres abans d’arribar al cim per un corredor força podrit i desprès en diagonal per sobre de unes feixes de roca, no es una baixada tècnica però si exposada, travessem la bretxa i pugem la Punta Lerdomeur, a partir d’aquí tot cresta força senzilla.
Durant tot el matí ens han acompanyat els nubols, no tenien pinta de pluja, però pot canviar en qualsevol moment, cada vegada el cel es tenca mes i no tenim clar si plourà o no, continuem passant pels diferents cims que conformen la Cresta, Punta del Ibon, Petit Bachimala, Pico Marcos Feliu i just quan arribem al Pic de l’Abeillé em començo a enrampar a cada pas que faig, tenim just a sobre una tempesta que en aquest moment es elèctrica, s’hem posen els pels de punta, els del cap no, els dels braços, vaig rapat, i a cada pas sento una petita descarrega als peus, crido al Toni, però el crido de veritat, ens fem la foto a tota ostia i a baixar de la cresta per on sigui, trobem un corredor i uns metres mes a baix un caminet, desprès de baixar uns cent metres deixo de tenir esgarrifances, ara toca baixar tranquils i esperar que no ens agafi la pluja, els altres dos cims que hi ha a la cresta ja els teníem al sac d’un altre visita que també va acabar en pluja, força abans d’arribar a la vall de Tavernes la pluja fa presencia i no ens deixarà fins pocs metres abans d’arribar al refugi de Viados.
Allà ens esperen la Cristina i en Jordi, ja fa hores que han arribat i en jordi ja està recuperat del tot a menjat i s’ha hidratat en condicions, una dutxa i a sopar, desprès uns chupitos i cap el llit, que l’endemà hem de baixar cap a casa.

Curses de Muntanya.

Ara que tinc una mica mes de temps, principalment per que estic de vacances, comentaré la ultima cursa de muntanya de la copa catalana i el Campionat Catala de Curses de Muntanya.
La ultima cursa inclosa a la copa catalana, a estat aquest any la Taga EVO 2040, organitzada per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses, enguany també era puntuable per la copa d’Espanya i celebraven el seu desè aniversari, Aixa que varem muntar un cap de setmana ple d’activitats com una vertical running, un sopar, conferencies, una cursa pels petits i l’activitat mare, la cursa del Taga.
Desprès de alguns anys intentant anar a córrer, per fi aquest any em puc inscriure, i reservar el cap de setmana per pujar amb la família, l’Esteva que es el director de la cursa, sempre m’havia dit que es una cursa molt dura i jo estava preparat per acabar-la, arriba el dia clau, porto uns dies amb un bon refredat i tant si com no, pujo per intentar fer-la, es impossible, tinc el nas tapat, una tos del copon, decideixo no sortir a córrer, però si a veure l’espectacle, allà em trobo amb en Roberto, en Labra i en Salvador Ventura, ells si que sortiran a córrer, diuen que avui han vingut gent molt bona, de tota Espanya, fent un cafè al bar tot mirant per la teleu in dels encierros de sant fermin, els comentem amb unes noies de la selecció de Madrid, entre elles la Mònica.
Donen la sortida a les dones i mes tard als homes, ja tant sols queda esperar a que arribin, d’aquí unes dues hores, mentre esperem anem a veure al Joan d’Aresta, que ha muntat una mostra de material per córrer per la propera temporada, no ens fan esperar gaire els primers calcificats de la prova ja que el primer arriba amb aproximadament a les dues hores i vint minuts, a partir d’aquí es un degoteig de corredors, en Roberto i en Labra, entren entre els 50 primers, una bona cursa tenint en compte que esta lo millor de tota Espanya, faltava en Salvador acaba la cursa fent un crono de 3:33 hores.

La ultima cursa abans de la parada de l’estiu a estat la de l’Olla de Nuria, Campionat de Catalunya Individual, tot una aventura, pujar amb el cremallera i donar tota la volta als cims que envolten el santuari te la seva gracia.
Quedem a Nuria amb en Salvador que ve acompanyat de la Taïs, ell no ha pogut obtenir dorsal, però no li fa res, ens trobem a dalt i a l’hora de canviar-me m’adono que no estan les plantilles de les sabatilles per córrer i el pitjor es que porto una plantilla especial al peu esquerre i tampoc està, així que decideixo no fer la cursa i li passo el dorsal al Salvador que deixarà el meu nom molt mes endavant del que el podria deixar jo. L’ambient va ser molt guapo, i tot va estar molt ven organitzat, (no tant com la del Taga), en Salvador ho va fer molt bé, una mica menys de 4 hores, fet pols això sí.

El resum de la copa catalana a estat positiu per mi, jo abans d’aquestes curses no era capaç de córrer mes de mig hora, i gracies al amics i a l’entreno al meu estil, totes les que he començat les he pogut acabar, el resultat a estat el 21 de la categoria de veterans, en Labrador a estat el 2, en Roberto no ha anat a disputar la copa, ell es prepara pel circuït que continuarà aquest mes d’octubre.

Bessiberri sud i Comaloforno

Em vaig comprometre amb en Toni, a fer-li costat per acabar els tresmils que li falten dels once principals, preparem una sortida llampec cap a la zona de Boi per intentar el Comaloforno des de la boca sud del túnel de Viella.
Pugem amb la furgo i arribem a ultima hora al pàrking del refugi de Conangles, fem un bon sopar i a dormir, la jornada serà llarga e intensa, ja que quant baixem del cim hem de tornar cap a casa.
Ens llevem d’hora i enfilem la vall de Besiberri, sembla que la jornada promet, fa un bon sol i ni es veu cap núvol, arribem al llac que hi ha sota del refugi lliure de l’estanyet, diuen que el varem muntar desprès de treure el de la bretxa Peyta, al costat del Besiberri Nord, al costat de l’estany hi ha un munt de persones acampades, passem pel costat i moltes encara dormen, suposem que el dia anterior (dissabte) hauran fet algun cim, continuem pujant i davant nostre ens trobem un corredor que puja al coll d’avellaners, un corredor molt descompost, que de pujada no presenta gaires dificultats, però que de baixada a mes d’un se li creuarà.
Ja som al coll, podem veure a la nostra esquerra el Bessiberri Sud, per poder fer el Comaloforno no es necessari pujar, però ja que hi som, fem-lo, el cim està ple de gent, deixem la foto per mes tard quant la multitud hagi marxat, i enfilem camí cap el Comaloforno, fins aquest moment en Toni no havia patit gaire, però ara anar per la cresta no ho veu gaire clar, una mica per la dreta i una mica per l’esquerra ja hi som al cim, ens abracem i el felicito pel coratge que hi ha posat ja que jo se que no esta molt avesat a crestejar, tot i que ja s’ha deixat enganyar per mi en alguna altre ocasió.
Tornem cap el Bessiberri Sud i fem la foto, ara toca baixar, a tota pastilla, com deia abans, al corredor ens trobem una noia que las està passant magres, li donem ànims i continuem baixant, un cop arribats a la furgo mengem una mica i fem la birra, ara toca baixar cap a casa, comentant la jornada de tornada a casa ja estem preparant la propera que serà al Bachimala, però en Toni em comenta que ha de ser tota la cresta i jo accepto encantat.

Cresta Costerillou-Frondiellas

Desprès de la cresta de Salenques, la Costerillou-Frondiellas era el nostre proper objectiu, havíem queda’t, l’Esteva, el Marc, el Cesc i jo per fer-la plegats, però en Marc per motius de feina i el Cesc per un accident inoportú al pedra ens deixen sols a l’Esteva i a mi per intentar realitzar aquestes dues jornades del llibre d’en Capdevila.
La primera jornada era l’Ascensió al Gran Facha i la segona la Cresta Costerillou i la dels Frondiellas.
Divendres dia 30 deixo el meu Sant Feliu a les 5 de la matinada i passo a recollir a l’Esteva per la Pasqual de Vic, desprès de forces hores de conduir arribem al envasament de la Sarra passat Sallent de Gallego, aparquem i preparem els trastos per pujar al refugi de Respumoso, un helicòpter esta fent pujades de material al refugi, si ens poguéssim estalviar aquestes dues horetes de pujada no ens aniria malament, comencem a caminar, està ple de gent que puja cap els llacs d’Arriel i altres que es van quedant pel camí a fí de menjar a prop del riu en un paratge preciós. La pujada es fa força be, en una mica menys de dues hores ens plantem al refu, jo traient el fetge per la boca, parlem amb el fill del guarda, en Sergi, que ens dona les claus de les taquilles i deixem el que no ens fara falta per poder ascendir al Gran Facha, abans de sortir preguntem l’hora del sopar per si hem d’apretar mes o menys, es a les 20 hores, ara son les 14 hores tenim 6 hores de marge per pujar i baixar, fer la birra i dutxar-nos abans de sopar.
Amb les motxilles mes alleugerides de pes, sortim cap el Gran Facha, a primera vista sembla que el tinguem al davant, però el camí va girant a l’esquerra i un cop arribats al refugi de Piedrafita es deixa veure la piràmide del Facha, des de Respumoso fins aquí, la pujada es suau a partir d’ara s’enfila per un barranc molt empinat fins el coll i ja nomes ens queda ascendir per la seva cresta fins al cim, pel camí, haig de parar un parell de vegades, el cansanci i la velocitat que portem fa que tingui una pajarilla, però tot es soluciona menjant una mica i amb un ritme que puguis anar recuperant. Un cop al cim gaudim de les vistes i fem les fotos de rigor, hem estat els ultims a pujar, durant la nostra ascensió ens hem troba’t gent baixant, bé anem per feina que ens espera la birra i el sopar, arribem al refugi a les 18:30 hores, tenim temps suficient abans de sopar per preparar-ho tot per l’endemà.
A les 5 de la matinada sona el despertador, som els primers d’aixecar-nos, baixem a esmorcar i al voltant de les 6 sortim cap a dalt, ens dirigim per la via normal al Balaitous, sembla que esta mes a prop del refu que el Garn Facha, un cop arribats quasi al peu de la bretxa Latour, continuem endavant per situar-nos sota mateix del nostre primer objectiu, l’Agulla Ussel, a les 8 en punt comencem a escalar, encordats en ensamble i col·locant alguna assegurança pel mig progressem força ràpid, no es difícil pero s’ha d’estar al lloro per que baixen algunes pedres, ja tenim la Ussel, la Torre Costerillou la tenim a tocar però abans s’ha de passar per la esmolada cresta que las uneix, continuem en ensamble, ara a la dreta, ara a l’esquerra, i ens trobem a sota dels dos passos claus de la via, muntem reunió, l’Esteva baixa a una petita canal i desprès remunta una paret força vertical però amb bona presa, gira a l’esquerra i fa reunió, em toca a mi, pujo fins a la reunió sense gaires dificultats, be potser la desgrimpada fins el corredor, l’Esteva surt de la reunió directe amunt, un cop al cim pujo com una bala, el tremil mes difícil del Pirineu ja el tenim al sac.
La continuació de la cresta fins al Balaitous, no es gaire complicada si exceptuem un ràpel de uns 20 metres per baixar de la Torre Costerillou, quasi tot vola’t, d’aquells que tant li agraden a l’Esteva, desprès es puja per un esperó força tieso i anar fent fins una mica abans del Balaitius on pleguem la corda i arribem caminat fins d’alt, poca gent al cim, es aviat encara, son les 10:30 del matí, decidim que a les 11 començarem a baixar, així que mengem, fem uns glops d’aigua i les fotos que no faltin.
Toca baixar, per afrontar el segon tram de la jornada, hem de baixar la bretxa Latour i remuntar un corredor a la dreta fins un coll que separa el pic Cardier de la primera Frondiella, anem fent fins arribar a la bretxa, allà ens trobem un francès que hem vist al refu, va sol i ens demana si el podem ajudar a baixar ja que porta una motxilla molt gran i te por a perdre l’equilibri i caure, ens encordem els tres i baixem a poc a poc deixant pas a una cordada que puja, son els de Madrid, un grup de sis i el guia, amb els que havíem sopat plegats la nit anterior, continuem baixant i arribem a les clavilles, estan una mica allunyades però es baixa be, per últim fem un ràpel ja que el terreny esta molt descompost, pleguem la corda, i mentre o fem parlem amb dos nois que pugen, era un grup de 4 però 2 han tornat al refu al veure la dificultat de l’ascensió per la bretxa, ens acomiadem del francès i enfilem amunt pel corredor, un cop al coll deixem les motxilles i pugem a la Agulla Cardier, tornem a baixar, recollim els trastos i cap el primer Frondiella, no presenta gaires dificultats, es puja girant una mica a l’esquerra per sobre d’unes lleixes i desprès a la dreta fins arribar al cim, un francès ens ha estat observant des de que hem començat a pujar i ens pregunta si es molt complicat per on hem pujat ja que ell li agradaria fer la agulla Cardier, ens acomiadem i continuem ja sense cap dificultat per una amplia creta fins que desprès de la tercera frondiella es pot veure al fons la ultima i la cresta per arribar-hi, estic fet pols i encara queda un bon tros, a primera vista sembla mes complicada del que es, però es va fent a poc a poc i vigilant, ja que el cansament de tota la jornada es gran, un cop arribats a la ultima Frondiella queda baixar, per on? Li pregunto a l’Esteva, s’ha de continuar per la cresta i desprès a la dreta, em contesta, estàs segur que es a la dreta? Sí, hem de trobar un corriol de baixada, corriol? Entre corredors, desgrimpades, i arrossegar el cul, triguem una bona estona en arribar a la pedrera que baixa fins als llacs d’Arriel, una pila de metres de desnivell per una pedrera que no s’acaba mai. Un cop al llac fem un glop d’aigua i mengem una mica, ja nomes queda un passeig fins al refugi de Respumoso per un camí transitable i molt freqüentat per excursionistes. Ens falta temps per demanar-li al Ursi (guarda del refu) una gerra gran de cervesa i brindar per la memorable jornada viscuda, desprès vindrà la dutxa, el sopar, las risas i el descans, l’endemà tornem cap a casa contents i preparant la propera.

Un altre cop aquí.

Desprès d'un mes d'agost de feina a tope, puc seure tranquil durant la setmana de vacances i possar al dia el blog. Bé no el blog en sí, els escrits per quan arribi a casa poder penjar-los. Espero que us agradin.

Cresta Salenques-Tempestades.

Feia força temps que parlàvem de anar-hi a provar-la, i desprès de alguna cancel·lació aquest passat dilluns i dimarts en Marc, l’Esteva i jo ens decidim a provar sort el 29 i 30 de Juny.
No explicaré res de dificultats tècniques, ni de graus, nomes la historia pura i dura de una aventureta, que sense ser molt al·lucinant, si que ocuparà un lloc en la meva memòria.
Quedem com de costum a la Pasqual de Gurb, a les 5 de la matinada, jo venia de córrer el dia abans la Cursa de Muntanya del Pedraforca, podeu imaginar com portava les cames, l’Esteva decideix que anirem amb el seu cotxe per anar mes alegres, al meu s’hi va mes alegre, porto els Bonnie M., carreguem els trastos i enfilem cap a Benasc, ens parem a fer gasolina desprès de Graus i aprofitem per menjar un entrepà al bar del davant, quina sorpresa em porto, m’he deixat la bossa de mà a la furgo amb la càmera i las pelas, de seguida truco al Gerard un company de feina per veure si por anar a buscar-la ja que la duia al seient del copilot i estava molt a la vista, truco a la dona i li explico, bronca al canto, però entre els dos o acaben solucionant, esmorzem i continuem la ruta, arribem a Benasc a les 10 del matí, encara no havien obert Barrabes, anem a comprar el pa i així fem temps a que obrin, dos tonteries de ultima hora i a córrer cap a LLanos de l’Hospital, hem d’esperar al bus per pujar fina a la Besurta, pràcticament no tenim temps de preparar les coses que el bus ja esta allí, agafem tot a saco i pugem, un cop arribats a Besurta col·loquem tots els trastos be i a caminar.
Ens espera una forta pujada fins a peu de cresta, passant primer per Aigualluts i remuntant desprès la Vall de Barrancs, la intenció era dormir al voltant del Margalida però just quant arribem al peu de la Forca Estasen un ruixat de calamarsa ens fa amagar-nos sota uns blocs, evidentment desprès de la calamarsa benia la pluja, va estar plovent des de les 3 de la tarda fins quasi les 6 i els tres allà sota d’aquells pedrolos pensant lo be que estaríem a casa o al bar potser millor. Quant la pluja va parar, varem decidir remuntar les parets d’un bivac que hi havia a prop i posar les mantes tèrmiques de la farmaciola de sostre, en previsió de una possible pluja nocturna, preparem el sopar i tothom a dins el sac a dormir, la nit es va fer llarga ja que al voltant de les 3 de la matinada es va posar a ploure un altre vegada, la sort es que no va ser ni gaire intensa ni gaire estona, el que si va passar es que es varen trencar les mantes del nostre sostre. A les set del mati, en Marc bufava com un brau i l’Esteva dormia com un nen gran, jo m’estava pixant i no podia sortir, els desperto i tot esmorcant comentem la jugada ja que esta tot ennuvolat i sembla que pot ploure. Decidim tirar amunt i si la pluja ens deixa arribarem a l’Aneto si no baixarem cap a la banda de Llossás, des de el Margalida o el Tempestats.
Com que havíem dormit just a sota de la Forca Estasen comencem la cresta fen aquest primer tres mil, ens encordem al coll i avancen en ensamble d’una forma rapida, sense oblidar de posar alguna assegurança pel mig, l’Esteva es coneix el camí es la segona vegada que la intenta, la primera va arribar al Margalida, la meteo no els va deixar acabar i van haver d’abandonar la cresta, arriben les primeres dificultats la Torre de Salenques, sembla mes del que es, sobretot si vas de segon, però al l’Esteva i en Marc l’escalada es molt segura, no dubten ni un moment i el que sembla difícil ells ho fan fàcil, sense adonar-me pràcticament ens trobem ja al Margalida i només hem trigat tres hores des de que hem sortit de la Forca Estasen, el temps no ha estat bo en tot el matí i veiem traces de precipitació al nostre voltant, just arribant al Margalida cauen les primeres gotes de pluja i aquí ja comencem a dubtar si podrem acabar la cresta en la seva totalitat, decidim anar fent fins que la pluja ens ho permeti, arribem al Tempestats, ara si que s’ha de prendre una decisió que no ens agrada a cap del tres, però tenint en compte que a l’Esteva li falta la Punta de la Brecha del Tempestades, abans de baixar decidim fer-la, deixem les motxilles al cim del Tempestats i anem a fer aquest tres mil, la cresta en aquest punt està totalment descomposta, baixem per una canal que nomes amb mirar-la ja queia tot, però finalment el cim es coronat per l’Esteva i en Marc, jo els espero a la bretxa uns metres mes a baix, m’he creuat, nomes de pensar que hem de tornar per la mateixa canal que havíem baixat abans em tremolen les cames i no paro de donar-li voltes, l’Esteva i en Marc des de el cim em deien que pugés i jo tossut que no, al final baixen i ens encordem, progressem fins al Tempestats i el que havia estat l’infern per mi aquella canal, de pujada em va semblar que no era per tant, de tant en tant el coco treballa massa.
Agafem les coses que teníem al tempestats i baixem per la vertent contraria a la que havíem pujat, en direcció als llacs de Llosás, progressem ràpid aprofitat els neveros, fent culen-bajen, i després de una bona caminada arribem a Refugio de Pescadores a la Vall de Vallibierna, trobem una parella que esperava l’autobús i ens diuen que falten una hora i mitja per que arribi, així que decidim baixar caminant pista avall fins a Plan de Senarta, i des de allí l’Esteva agafa un bus que puja a Llanos de L’hospital per agafar el seu cotxe i recollir-nos finalment a Plan de Senarta.
Ens rentem una mica i ens calcem roba neta, ara toca fer una volta per Benasc i les obligatòries cerveses, mengem un plat combinat en el Aragüells i prenem el camí cap a casa.
Dos dies de convivència a la muntanya amb dos molts bons amics i una activitat clàssica que s’ha de acabar un dia o altre.
Gracies Pirineus.

Cursa del Pedraforca

Aquest any tornava al Pedraforca amb ganes de córrer la cursa, per poder veure si podia baixar el temps de l’any passat, tenint en compte que ja havia fet varies curses de muntanya el mes normal seria rebaixar-lo, pues no va ser així, fins i tot vaig fer 15 minuts mes, però com tot això te una explicació, no pots anar a fer una cursa tenint la vista posada en un altre activitat que li tens mes ganes encara, com es la Cresta de Salenques.
Diumenge matí dia de la cursa em trobo amb el Labrador i família al bonic poble de Saldes, la meva família i jo, com es costum, havíem passat la nit a la furgo al mateix poble, esmorzem, escalfem sense passar-nos i a les 9 en punt donen la sortida, surto amb els de davant, i quan encara no havíem fet el primer km, ja anava amb la llengua fora, fins que no vaig agafar el meu ritme no vaig anar bé (quan vaig anar al bar a fer cerveses), això va ser a l’alçada del mirador del Gresolet, a partir d’aquí em vaig començar a trobar millor i quan em vaig trobar fantàstic va ser a partir del coll del Verdet, tota la grimpada fins a dalt del Pollegó Superior, vaig arribar en una mica menys de dues hores i ara toca la baixada, la tartera a la seva part alta no esta gaire fina, i per córrer massa o per córrer poc, vaig caure quatre vegades, em vaig fer mal al turmell i el genoll dret i ara ve el que us deia, pensant en l’altre activitat que faria al dia següent, vaig decidir agafar-mo amb calma, vaig baixar la tartera com vaig poder i l’últim tram des de la zona de pícnic fins al poble caminant, cada vegada la cama feia mes mal, però s’havia de posar bona cara ala família perquè m’havien de deixar marxar.
Vaig arribar caminat a la meta on m’esperaven tots, el Labrador feia ja mes d’una hora i quart que havia arribat, (va fer primer dels veterans i desè de la general) i jo 3 hores i 18 minuts un quart mes que l’any anterior.
No estic content del resultat, però si de les sensacions.
Be l’any que be ho tornarem a provar.