Vacances familiars 2009

Durant la primera setmana d’aquest passat mes de setembre, varem fer les vacances familiars, aquest any hem tornat a visitar el nord de la península, uns dies a Cantabrià i Astúries, visitant els seus pobles tant de mar com de muntanya i la tornada passant pel País Basc i Aragó.
Els primers dies, a banda de passar una nit a Santander just al costat de la platja del Sardinero, varem tornar al camp base d’Arenas de Cabrales, i des de allí varem recórrer els diferents pobles que l’anterior vagada ens varem deixar per conèixer, també varem fer la ruta del Cares, una caminat que recomanem a tothom que visiti la zona, la ruta surt o es pot iniciar a Poncebos al Principat d’Asturies i termina a Caín a la província de Lleó, una ruta per gaudir tot el dia.

Abans de tornar a casa ens varem dirigir cap a Roncesvalles, molt a prop de la Selva de Irati, que varem visitar a l’endemà, i desprès cap a Formigal, a fer-li una ullada a la que seria la propera ascensió des de el refugi de la Casa de Piedra als Infiernos i demès.

Gracies a la furgo pots fer aquestes coses, dorms on vols i menges on et sembla bé.

Estem parlant ja pel proper any fer un altre cop

el Camino de Santiago, però per la ruta nord, ja

veurem si ho podem dur a terme.

Anem restant 3000’ls

Els dies 28,29 30 de setembre i 1 d’octubre, agafo unes mini-vacances per continuar restant 3000’ls, amb l’Esteva decidim fer els cims de la zona de Vignemale a Gavarnie i Infiernos-Algas, a Panticosa, el passo a buscar per casa seva a Sant Joan el dilluns al matí i ens dirigim cap a Gavarnie, un cop a la presa d’Ossue, pugem fins el refugi de Baisellance on passarem la nit, ben d’hora esmorzem i sortim a caminar amb el frontal, la jornada serà molt llarga. Ens posem els grampons al inici del glaciar, decideixo que el Petit Vignemale el farè la propera temporada amb la gent del club com sortida de soci, el primer per fer es el Chausenque, la esquena ja la tinc feta al igual que el Vignemale, tornem a baixar al glaciar i ara em toca el Piton Carre, baixo i continuem endavant, pugem al coll entre el Clot de la Hount i el Cervillona, pugem el Clot i ara toca baixar a buscar les dues agulles del Clot de la Hount, el camí es confús, poc definit, però desprès de buscar força estona i baixar molt trobem la primera agulla, la segona es troba uns metres mes avall tot i que no la veiem sabem que es allà, baixem per un corredor amb força neu dura, jo sense piolet, pa que si es verano, i assolim la segona agulla, ara a pujar, tornem al cim del Clot, el proper es el Cervillona i la seva agulla, també uns 200 metres de desnivell mes avall però força mes facil i rapida, pugem i a buscar el Cervillona central, mes tard el Montferrat per la seva esmolada aresta i una mica mes enllà les dues agulles del Tapu, ara toca el cim principal del Tapu i uns metres mes i el Pic du Milieu, 13 dels 16 cims de la zona Vignemale, la baixada fins la furgoneta es fa interminable i encara ens queda un bon tute fins a Panticosa.
Arribem a la furgo i decidim sopar a Gavarnie, però en arribar al poble el garito que teníem pensat esta tancat, baixem fins a Luz i entrem a una pizzeria a sopar, un bon plat de pasta, una bona cervesa i a fer km en direcció Panticosa, primer el col de Soulon, mes tard el de L’oubisque i finalitzar amb el del Portillon, arribem a Panticos a les 12 de la nit i hem de dormir a la furgo, estem trinxats.
Ens costa aixecar-nos molt al matí, ja ha sortit el sol i si volem fer els cims de la zona hem d’espavilar, esmorzem i sortim en direcció els estanys blaus i negres, l’aproximació es llarga, poc abans d’arribar al coll inici de les dificultats ens aturem per menjar una mica i veure, aprofitem per descarregar també, en filem el coll i ascendim el primer Infierno, al central veiem tres nois i ens parem a parlar un moment amb ells, continuem cap el tercer Infierno, aquest es el cim numero 200 de l’Esteva, baixant per l’aresta ens trobem la major dificultat del dia, un ràpel que ens deixa en una bretxa, ara em de pujar a una agulla que nosaltres creiem que era el Arnales, mes tard a casa varem veure que la nostra interpretació de la ressenya ens va portar a una equivocació que molt aviat solventarem, desprès flanquegem fins un primer coll on ens parem a menjar i descansar una mica, el temps no ha millorat en tot el matí, a començat amb força núvols i sembla que vol empitjorar, valoren el baixar o continuar, decidim pujar la Aguja de Pondiellos i veure com va la cosa, arribem a dalt i quasi no es veu la paret del Garmo Negro que la tenim al davant a pocs metres, em de baixar el temps es complica, està començant a ploure, em sap molt greu ja que si acabem els que volíem fer aquesta jornada jo compliria els 100, bé un altre dia serà, segur que quan tornem les muntanyes ens estaran esperant al mateix lloc.
Baixem pel coll de Pondiellos, si la aproximació era llarga, el descens es fa mes llarg encara pel cansanci que portem a sobre, arribem a la furgo que havíem aparcat al davant del refugi de La Casa de Piedra i li demanem al guarda si ens pot fer alguna cosa de menjar calenta i ens podem dutxar, ens diu que si, una bona dutxa un caldo calent, esta plovent, una truita i una bona cervesa en bona companyia es el que ens faltava desprès de tres dies força intensos.
Es d’hora i decidim baixar a dormir a Graus per recordar vells temps, fem uns pozales i sopem al Rokola, uns xupitos mes tard anem a dormir a la porta de l’Alberg de l’escola de Muntanya, veiem els alumnes que allà dormen i ens recorden força a nosaltres.
Al matí esmorzem a l’Hotel Lleida de Graus i enfilem camí de casa, aquestes jornades de muntanya han deixat petxa en nosaltres, em quedat trinxats i jo amb els peus fets pols, segur que perdo alguna altra ungla, però ha valgut la pena.
Quedem emplaçats amb l’Esteva un altre vegada, per tornar, aquest altre cop amb família, mentre nosaltres pugem les dones faran unes aigües al balneari, je,je.

Ascensió al Pic de Robiñera

En aquesta ocasió faig una sortida familiar també adreçada al socis del club, per assolir un cim de mes de tres mil metres, em decanto per aquest pic per varies raons, es fàcil, el refugi esta a prop (Pineta) i qui no vulgui pujar te llocs per visitar sense agafar el cotxe.
Sortim el dia 19 de setembre de Sant Feliu en direcció a la Vall de Pineta on tenim reservat el refugi, 9 som els valents i valentes que intentarem pujar al cim del Robiñera.
Arribem al mig dia a Bielsa i mengem al poble, mes tard ens dirigim cap el refugi, prenem possessió dels postres llits i anem a fer un tomb, la tarda no pinta bé, plou una miqueta i no convida a passejar gaire, però caminant, caminant pels voltants del refugi fem uns tres quilos de rovellons, a les set tornem al refu, acaben d’arribar en Toni i família, la seva filla i el gendre, que també s’han apuntat a l’excursió, sopem i a dormir.
L’endemà ens llevem d’hora i esmorzem, nomes 6 intentarem pujar al cim, el temps no està gaire fí i la Magda i els nens es queden al refu, agafem la furgo i anem a Piedramula, on iniciem la pujada.
L’ambient es magnífic, tot i que pujar fins aquí amb la furgo ens ha costat una mica, les rodes patinaven a la pujada final, ens preparem tots en Toni, la Yolanda el seu home, en Rodri la Maria i Jo, abans de deixar l’aparcament les marmotes ja en saluden i adverteixen a les seves companyes que un grapat de sonats pugen cap a dalt, sonats ho dic per que a partir de uns 2.500 metres ja està tot nevat i a mes el temps no acompanya gaire, tot pujant arriben al coll de puertas, crec que nomes hi ha una i oberta ja que fa molt d’aire, just davant nostre un ramat d’isards pastura tranquil·lament fins que els hem destorbat, continuem pujant, les noies ho estan fent molt bé, la Yolanda es el seu primer tres mil, no així el de la Maria que l’any anterior ens va acompanyar als Culfredas, quan trepitgem la neu comencen les poques dificultats, alguna relliscada, un cop a la cresta cimera hem d’anar al últim cim que es el nostre, la nostre fita d’avuí, el Pic de Robiñera, unes fotos rapides, el bateig i toca baixar el mes ràpid possible per que comença a nevar.
Sense cap tipus d’incidència arribem a la furgo, mengem una mica i baixem en direcció al refugi per recollir a la Magda i als nens, i tornar cap a casa aquesta mateixa tarda.
Un cap de setmana divertit i en família, felicitats a la Yolanda i al Javi per estrenar-se en aquest mon tresmilero.

Cresta de Bachimala

Per segona vegada aquest any, surto amb en Toni per tractar de fer en aquesta ocasió la Cresta de Bachimala, ens acompanyen també en Jordi i la Cristina que sense pensar-ho gaire s’apunten al repte, ells no estan acostumats a fer cresta i no ho tenen clar però s’ha de provar.
Sortim de Sant Feliu divendres dia 14 d'agost al mig dia i arribem al refugi de Viados a l’hora de dormir, ven d’hora al matí del dia 15, en enfilem camí amunt en direcció el Collado Señal de Viados, i es allí on decidim no pujar directament a la Punta del Sabre ja que en Jordi no es troba gaire bé, així que fem la via normal i desprès de fer cim decidirem que fer.
Continuem pujant i en Jordi no millora, però diu que ell va fent i en Toni i jo decidim fer cim i fer la cresta que separa el Bachimala de la Punta del Sabre, per tornar desprès al Bachimala un altre cop i trobar-nos amb la parella, quan tornem ells encara no han arribat, ens comenten uns nois que son al cim que s’han quedat uns quants metres mes avall ja que en Jordi ha començat a patir de rampes a les cames i li es impossible pujar el troçet de cresta que li queda, evidentment la Cristina esta al seu costat, parlo amb ells des de el cim, i decideixen no pujar i tornar cap el refugi poc a poc, nosaltres continuarem endavant.
Acabem de menjar i ara toca el pas mes difícil de tota la cresta, baixar al següent bretxa que separa el Bachimala de la Punta Lerdomeur, la baixada comença uns deu metres abans d’arribar al cim per un corredor força podrit i desprès en diagonal per sobre de unes feixes de roca, no es una baixada tècnica però si exposada, travessem la bretxa i pugem la Punta Lerdomeur, a partir d’aquí tot cresta força senzilla.
Durant tot el matí ens han acompanyat els nubols, no tenien pinta de pluja, però pot canviar en qualsevol moment, cada vegada el cel es tenca mes i no tenim clar si plourà o no, continuem passant pels diferents cims que conformen la Cresta, Punta del Ibon, Petit Bachimala, Pico Marcos Feliu i just quan arribem al Pic de l’Abeillé em començo a enrampar a cada pas que faig, tenim just a sobre una tempesta que en aquest moment es elèctrica, s’hem posen els pels de punta, els del cap no, els dels braços, vaig rapat, i a cada pas sento una petita descarrega als peus, crido al Toni, però el crido de veritat, ens fem la foto a tota ostia i a baixar de la cresta per on sigui, trobem un corredor i uns metres mes a baix un caminet, desprès de baixar uns cent metres deixo de tenir esgarrifances, ara toca baixar tranquils i esperar que no ens agafi la pluja, els altres dos cims que hi ha a la cresta ja els teníem al sac d’un altre visita que també va acabar en pluja, força abans d’arribar a la vall de Tavernes la pluja fa presencia i no ens deixarà fins pocs metres abans d’arribar al refugi de Viados.
Allà ens esperen la Cristina i en Jordi, ja fa hores que han arribat i en jordi ja està recuperat del tot a menjat i s’ha hidratat en condicions, una dutxa i a sopar, desprès uns chupitos i cap el llit, que l’endemà hem de baixar cap a casa.

Curses de Muntanya.

Ara que tinc una mica mes de temps, principalment per que estic de vacances, comentaré la ultima cursa de muntanya de la copa catalana i el Campionat Catala de Curses de Muntanya.
La ultima cursa inclosa a la copa catalana, a estat aquest any la Taga EVO 2040, organitzada per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses, enguany també era puntuable per la copa d’Espanya i celebraven el seu desè aniversari, Aixa que varem muntar un cap de setmana ple d’activitats com una vertical running, un sopar, conferencies, una cursa pels petits i l’activitat mare, la cursa del Taga.
Desprès de alguns anys intentant anar a córrer, per fi aquest any em puc inscriure, i reservar el cap de setmana per pujar amb la família, l’Esteva que es el director de la cursa, sempre m’havia dit que es una cursa molt dura i jo estava preparat per acabar-la, arriba el dia clau, porto uns dies amb un bon refredat i tant si com no, pujo per intentar fer-la, es impossible, tinc el nas tapat, una tos del copon, decideixo no sortir a córrer, però si a veure l’espectacle, allà em trobo amb en Roberto, en Labra i en Salvador Ventura, ells si que sortiran a córrer, diuen que avui han vingut gent molt bona, de tota Espanya, fent un cafè al bar tot mirant per la teleu in dels encierros de sant fermin, els comentem amb unes noies de la selecció de Madrid, entre elles la Mònica.
Donen la sortida a les dones i mes tard als homes, ja tant sols queda esperar a que arribin, d’aquí unes dues hores, mentre esperem anem a veure al Joan d’Aresta, que ha muntat una mostra de material per córrer per la propera temporada, no ens fan esperar gaire els primers calcificats de la prova ja que el primer arriba amb aproximadament a les dues hores i vint minuts, a partir d’aquí es un degoteig de corredors, en Roberto i en Labra, entren entre els 50 primers, una bona cursa tenint en compte que esta lo millor de tota Espanya, faltava en Salvador acaba la cursa fent un crono de 3:33 hores.

La ultima cursa abans de la parada de l’estiu a estat la de l’Olla de Nuria, Campionat de Catalunya Individual, tot una aventura, pujar amb el cremallera i donar tota la volta als cims que envolten el santuari te la seva gracia.
Quedem a Nuria amb en Salvador que ve acompanyat de la Taïs, ell no ha pogut obtenir dorsal, però no li fa res, ens trobem a dalt i a l’hora de canviar-me m’adono que no estan les plantilles de les sabatilles per córrer i el pitjor es que porto una plantilla especial al peu esquerre i tampoc està, així que decideixo no fer la cursa i li passo el dorsal al Salvador que deixarà el meu nom molt mes endavant del que el podria deixar jo. L’ambient va ser molt guapo, i tot va estar molt ven organitzat, (no tant com la del Taga), en Salvador ho va fer molt bé, una mica menys de 4 hores, fet pols això sí.

El resum de la copa catalana a estat positiu per mi, jo abans d’aquestes curses no era capaç de córrer mes de mig hora, i gracies al amics i a l’entreno al meu estil, totes les que he començat les he pogut acabar, el resultat a estat el 21 de la categoria de veterans, en Labrador a estat el 2, en Roberto no ha anat a disputar la copa, ell es prepara pel circuït que continuarà aquest mes d’octubre.

Bessiberri sud i Comaloforno

Em vaig comprometre amb en Toni, a fer-li costat per acabar els tresmils que li falten dels once principals, preparem una sortida llampec cap a la zona de Boi per intentar el Comaloforno des de la boca sud del túnel de Viella.
Pugem amb la furgo i arribem a ultima hora al pàrking del refugi de Conangles, fem un bon sopar i a dormir, la jornada serà llarga e intensa, ja que quant baixem del cim hem de tornar cap a casa.
Ens llevem d’hora i enfilem la vall de Besiberri, sembla que la jornada promet, fa un bon sol i ni es veu cap núvol, arribem al llac que hi ha sota del refugi lliure de l’estanyet, diuen que el varem muntar desprès de treure el de la bretxa Peyta, al costat del Besiberri Nord, al costat de l’estany hi ha un munt de persones acampades, passem pel costat i moltes encara dormen, suposem que el dia anterior (dissabte) hauran fet algun cim, continuem pujant i davant nostre ens trobem un corredor que puja al coll d’avellaners, un corredor molt descompost, que de pujada no presenta gaires dificultats, però que de baixada a mes d’un se li creuarà.
Ja som al coll, podem veure a la nostra esquerra el Bessiberri Sud, per poder fer el Comaloforno no es necessari pujar, però ja que hi som, fem-lo, el cim està ple de gent, deixem la foto per mes tard quant la multitud hagi marxat, i enfilem camí cap el Comaloforno, fins aquest moment en Toni no havia patit gaire, però ara anar per la cresta no ho veu gaire clar, una mica per la dreta i una mica per l’esquerra ja hi som al cim, ens abracem i el felicito pel coratge que hi ha posat ja que jo se que no esta molt avesat a crestejar, tot i que ja s’ha deixat enganyar per mi en alguna altre ocasió.
Tornem cap el Bessiberri Sud i fem la foto, ara toca baixar, a tota pastilla, com deia abans, al corredor ens trobem una noia que las està passant magres, li donem ànims i continuem baixant, un cop arribats a la furgo mengem una mica i fem la birra, ara toca baixar cap a casa, comentant la jornada de tornada a casa ja estem preparant la propera que serà al Bachimala, però en Toni em comenta que ha de ser tota la cresta i jo accepto encantat.

Cresta Costerillou-Frondiellas

Desprès de la cresta de Salenques, la Costerillou-Frondiellas era el nostre proper objectiu, havíem queda’t, l’Esteva, el Marc, el Cesc i jo per fer-la plegats, però en Marc per motius de feina i el Cesc per un accident inoportú al pedra ens deixen sols a l’Esteva i a mi per intentar realitzar aquestes dues jornades del llibre d’en Capdevila.
La primera jornada era l’Ascensió al Gran Facha i la segona la Cresta Costerillou i la dels Frondiellas.
Divendres dia 30 deixo el meu Sant Feliu a les 5 de la matinada i passo a recollir a l’Esteva per la Pasqual de Vic, desprès de forces hores de conduir arribem al envasament de la Sarra passat Sallent de Gallego, aparquem i preparem els trastos per pujar al refugi de Respumoso, un helicòpter esta fent pujades de material al refugi, si ens poguéssim estalviar aquestes dues horetes de pujada no ens aniria malament, comencem a caminar, està ple de gent que puja cap els llacs d’Arriel i altres que es van quedant pel camí a fí de menjar a prop del riu en un paratge preciós. La pujada es fa força be, en una mica menys de dues hores ens plantem al refu, jo traient el fetge per la boca, parlem amb el fill del guarda, en Sergi, que ens dona les claus de les taquilles i deixem el que no ens fara falta per poder ascendir al Gran Facha, abans de sortir preguntem l’hora del sopar per si hem d’apretar mes o menys, es a les 20 hores, ara son les 14 hores tenim 6 hores de marge per pujar i baixar, fer la birra i dutxar-nos abans de sopar.
Amb les motxilles mes alleugerides de pes, sortim cap el Gran Facha, a primera vista sembla que el tinguem al davant, però el camí va girant a l’esquerra i un cop arribats al refugi de Piedrafita es deixa veure la piràmide del Facha, des de Respumoso fins aquí, la pujada es suau a partir d’ara s’enfila per un barranc molt empinat fins el coll i ja nomes ens queda ascendir per la seva cresta fins al cim, pel camí, haig de parar un parell de vegades, el cansanci i la velocitat que portem fa que tingui una pajarilla, però tot es soluciona menjant una mica i amb un ritme que puguis anar recuperant. Un cop al cim gaudim de les vistes i fem les fotos de rigor, hem estat els ultims a pujar, durant la nostra ascensió ens hem troba’t gent baixant, bé anem per feina que ens espera la birra i el sopar, arribem al refugi a les 18:30 hores, tenim temps suficient abans de sopar per preparar-ho tot per l’endemà.
A les 5 de la matinada sona el despertador, som els primers d’aixecar-nos, baixem a esmorcar i al voltant de les 6 sortim cap a dalt, ens dirigim per la via normal al Balaitous, sembla que esta mes a prop del refu que el Garn Facha, un cop arribats quasi al peu de la bretxa Latour, continuem endavant per situar-nos sota mateix del nostre primer objectiu, l’Agulla Ussel, a les 8 en punt comencem a escalar, encordats en ensamble i col·locant alguna assegurança pel mig progressem força ràpid, no es difícil pero s’ha d’estar al lloro per que baixen algunes pedres, ja tenim la Ussel, la Torre Costerillou la tenim a tocar però abans s’ha de passar per la esmolada cresta que las uneix, continuem en ensamble, ara a la dreta, ara a l’esquerra, i ens trobem a sota dels dos passos claus de la via, muntem reunió, l’Esteva baixa a una petita canal i desprès remunta una paret força vertical però amb bona presa, gira a l’esquerra i fa reunió, em toca a mi, pujo fins a la reunió sense gaires dificultats, be potser la desgrimpada fins el corredor, l’Esteva surt de la reunió directe amunt, un cop al cim pujo com una bala, el tremil mes difícil del Pirineu ja el tenim al sac.
La continuació de la cresta fins al Balaitous, no es gaire complicada si exceptuem un ràpel de uns 20 metres per baixar de la Torre Costerillou, quasi tot vola’t, d’aquells que tant li agraden a l’Esteva, desprès es puja per un esperó força tieso i anar fent fins una mica abans del Balaitius on pleguem la corda i arribem caminat fins d’alt, poca gent al cim, es aviat encara, son les 10:30 del matí, decidim que a les 11 començarem a baixar, així que mengem, fem uns glops d’aigua i les fotos que no faltin.
Toca baixar, per afrontar el segon tram de la jornada, hem de baixar la bretxa Latour i remuntar un corredor a la dreta fins un coll que separa el pic Cardier de la primera Frondiella, anem fent fins arribar a la bretxa, allà ens trobem un francès que hem vist al refu, va sol i ens demana si el podem ajudar a baixar ja que porta una motxilla molt gran i te por a perdre l’equilibri i caure, ens encordem els tres i baixem a poc a poc deixant pas a una cordada que puja, son els de Madrid, un grup de sis i el guia, amb els que havíem sopat plegats la nit anterior, continuem baixant i arribem a les clavilles, estan una mica allunyades però es baixa be, per últim fem un ràpel ja que el terreny esta molt descompost, pleguem la corda, i mentre o fem parlem amb dos nois que pugen, era un grup de 4 però 2 han tornat al refu al veure la dificultat de l’ascensió per la bretxa, ens acomiadem del francès i enfilem amunt pel corredor, un cop al coll deixem les motxilles i pugem a la Agulla Cardier, tornem a baixar, recollim els trastos i cap el primer Frondiella, no presenta gaires dificultats, es puja girant una mica a l’esquerra per sobre d’unes lleixes i desprès a la dreta fins arribar al cim, un francès ens ha estat observant des de que hem començat a pujar i ens pregunta si es molt complicat per on hem pujat ja que ell li agradaria fer la agulla Cardier, ens acomiadem i continuem ja sense cap dificultat per una amplia creta fins que desprès de la tercera frondiella es pot veure al fons la ultima i la cresta per arribar-hi, estic fet pols i encara queda un bon tros, a primera vista sembla mes complicada del que es, però es va fent a poc a poc i vigilant, ja que el cansament de tota la jornada es gran, un cop arribats a la ultima Frondiella queda baixar, per on? Li pregunto a l’Esteva, s’ha de continuar per la cresta i desprès a la dreta, em contesta, estàs segur que es a la dreta? Sí, hem de trobar un corriol de baixada, corriol? Entre corredors, desgrimpades, i arrossegar el cul, triguem una bona estona en arribar a la pedrera que baixa fins als llacs d’Arriel, una pila de metres de desnivell per una pedrera que no s’acaba mai. Un cop al llac fem un glop d’aigua i mengem una mica, ja nomes queda un passeig fins al refugi de Respumoso per un camí transitable i molt freqüentat per excursionistes. Ens falta temps per demanar-li al Ursi (guarda del refu) una gerra gran de cervesa i brindar per la memorable jornada viscuda, desprès vindrà la dutxa, el sopar, las risas i el descans, l’endemà tornem cap a casa contents i preparant la propera.

Un altre cop aquí.

Desprès d'un mes d'agost de feina a tope, puc seure tranquil durant la setmana de vacances i possar al dia el blog. Bé no el blog en sí, els escrits per quan arribi a casa poder penjar-los. Espero que us agradin.

Cresta Salenques-Tempestades.

Feia força temps que parlàvem de anar-hi a provar-la, i desprès de alguna cancel·lació aquest passat dilluns i dimarts en Marc, l’Esteva i jo ens decidim a provar sort el 29 i 30 de Juny.
No explicaré res de dificultats tècniques, ni de graus, nomes la historia pura i dura de una aventureta, que sense ser molt al·lucinant, si que ocuparà un lloc en la meva memòria.
Quedem com de costum a la Pasqual de Gurb, a les 5 de la matinada, jo venia de córrer el dia abans la Cursa de Muntanya del Pedraforca, podeu imaginar com portava les cames, l’Esteva decideix que anirem amb el seu cotxe per anar mes alegres, al meu s’hi va mes alegre, porto els Bonnie M., carreguem els trastos i enfilem cap a Benasc, ens parem a fer gasolina desprès de Graus i aprofitem per menjar un entrepà al bar del davant, quina sorpresa em porto, m’he deixat la bossa de mà a la furgo amb la càmera i las pelas, de seguida truco al Gerard un company de feina per veure si por anar a buscar-la ja que la duia al seient del copilot i estava molt a la vista, truco a la dona i li explico, bronca al canto, però entre els dos o acaben solucionant, esmorzem i continuem la ruta, arribem a Benasc a les 10 del matí, encara no havien obert Barrabes, anem a comprar el pa i així fem temps a que obrin, dos tonteries de ultima hora i a córrer cap a LLanos de l’Hospital, hem d’esperar al bus per pujar fina a la Besurta, pràcticament no tenim temps de preparar les coses que el bus ja esta allí, agafem tot a saco i pugem, un cop arribats a Besurta col·loquem tots els trastos be i a caminar.
Ens espera una forta pujada fins a peu de cresta, passant primer per Aigualluts i remuntant desprès la Vall de Barrancs, la intenció era dormir al voltant del Margalida però just quant arribem al peu de la Forca Estasen un ruixat de calamarsa ens fa amagar-nos sota uns blocs, evidentment desprès de la calamarsa benia la pluja, va estar plovent des de les 3 de la tarda fins quasi les 6 i els tres allà sota d’aquells pedrolos pensant lo be que estaríem a casa o al bar potser millor. Quant la pluja va parar, varem decidir remuntar les parets d’un bivac que hi havia a prop i posar les mantes tèrmiques de la farmaciola de sostre, en previsió de una possible pluja nocturna, preparem el sopar i tothom a dins el sac a dormir, la nit es va fer llarga ja que al voltant de les 3 de la matinada es va posar a ploure un altre vegada, la sort es que no va ser ni gaire intensa ni gaire estona, el que si va passar es que es varen trencar les mantes del nostre sostre. A les set del mati, en Marc bufava com un brau i l’Esteva dormia com un nen gran, jo m’estava pixant i no podia sortir, els desperto i tot esmorcant comentem la jugada ja que esta tot ennuvolat i sembla que pot ploure. Decidim tirar amunt i si la pluja ens deixa arribarem a l’Aneto si no baixarem cap a la banda de Llossás, des de el Margalida o el Tempestats.
Com que havíem dormit just a sota de la Forca Estasen comencem la cresta fen aquest primer tres mil, ens encordem al coll i avancen en ensamble d’una forma rapida, sense oblidar de posar alguna assegurança pel mig, l’Esteva es coneix el camí es la segona vegada que la intenta, la primera va arribar al Margalida, la meteo no els va deixar acabar i van haver d’abandonar la cresta, arriben les primeres dificultats la Torre de Salenques, sembla mes del que es, sobretot si vas de segon, però al l’Esteva i en Marc l’escalada es molt segura, no dubten ni un moment i el que sembla difícil ells ho fan fàcil, sense adonar-me pràcticament ens trobem ja al Margalida i només hem trigat tres hores des de que hem sortit de la Forca Estasen, el temps no ha estat bo en tot el matí i veiem traces de precipitació al nostre voltant, just arribant al Margalida cauen les primeres gotes de pluja i aquí ja comencem a dubtar si podrem acabar la cresta en la seva totalitat, decidim anar fent fins que la pluja ens ho permeti, arribem al Tempestats, ara si que s’ha de prendre una decisió que no ens agrada a cap del tres, però tenint en compte que a l’Esteva li falta la Punta de la Brecha del Tempestades, abans de baixar decidim fer-la, deixem les motxilles al cim del Tempestats i anem a fer aquest tres mil, la cresta en aquest punt està totalment descomposta, baixem per una canal que nomes amb mirar-la ja queia tot, però finalment el cim es coronat per l’Esteva i en Marc, jo els espero a la bretxa uns metres mes a baix, m’he creuat, nomes de pensar que hem de tornar per la mateixa canal que havíem baixat abans em tremolen les cames i no paro de donar-li voltes, l’Esteva i en Marc des de el cim em deien que pugés i jo tossut que no, al final baixen i ens encordem, progressem fins al Tempestats i el que havia estat l’infern per mi aquella canal, de pujada em va semblar que no era per tant, de tant en tant el coco treballa massa.
Agafem les coses que teníem al tempestats i baixem per la vertent contraria a la que havíem pujat, en direcció als llacs de Llosás, progressem ràpid aprofitat els neveros, fent culen-bajen, i després de una bona caminada arribem a Refugio de Pescadores a la Vall de Vallibierna, trobem una parella que esperava l’autobús i ens diuen que falten una hora i mitja per que arribi, així que decidim baixar caminant pista avall fins a Plan de Senarta, i des de allí l’Esteva agafa un bus que puja a Llanos de L’hospital per agafar el seu cotxe i recollir-nos finalment a Plan de Senarta.
Ens rentem una mica i ens calcem roba neta, ara toca fer una volta per Benasc i les obligatòries cerveses, mengem un plat combinat en el Aragüells i prenem el camí cap a casa.
Dos dies de convivència a la muntanya amb dos molts bons amics i una activitat clàssica que s’ha de acabar un dia o altre.
Gracies Pirineus.

Cursa del Pedraforca

Aquest any tornava al Pedraforca amb ganes de córrer la cursa, per poder veure si podia baixar el temps de l’any passat, tenint en compte que ja havia fet varies curses de muntanya el mes normal seria rebaixar-lo, pues no va ser així, fins i tot vaig fer 15 minuts mes, però com tot això te una explicació, no pots anar a fer una cursa tenint la vista posada en un altre activitat que li tens mes ganes encara, com es la Cresta de Salenques.
Diumenge matí dia de la cursa em trobo amb el Labrador i família al bonic poble de Saldes, la meva família i jo, com es costum, havíem passat la nit a la furgo al mateix poble, esmorzem, escalfem sense passar-nos i a les 9 en punt donen la sortida, surto amb els de davant, i quan encara no havíem fet el primer km, ja anava amb la llengua fora, fins que no vaig agafar el meu ritme no vaig anar bé (quan vaig anar al bar a fer cerveses), això va ser a l’alçada del mirador del Gresolet, a partir d’aquí em vaig començar a trobar millor i quan em vaig trobar fantàstic va ser a partir del coll del Verdet, tota la grimpada fins a dalt del Pollegó Superior, vaig arribar en una mica menys de dues hores i ara toca la baixada, la tartera a la seva part alta no esta gaire fina, i per córrer massa o per córrer poc, vaig caure quatre vegades, em vaig fer mal al turmell i el genoll dret i ara ve el que us deia, pensant en l’altre activitat que faria al dia següent, vaig decidir agafar-mo amb calma, vaig baixar la tartera com vaig poder i l’últim tram des de la zona de pícnic fins al poble caminant, cada vegada la cama feia mes mal, però s’havia de posar bona cara ala família perquè m’havien de deixar marxar.
Vaig arribar caminat a la meta on m’esperaven tots, el Labrador feia ja mes d’una hora i quart que havia arribat, (va fer primer dels veterans i desè de la general) i jo 3 hores i 18 minuts un quart mes que l’any anterior.
No estic content del resultat, però si de les sensacions.
Be l’any que be ho tornarem a provar.

Escadada al Pedraforca

Tornem al Pedraforca per passar el dia escalant amb en Marc i l’Esteva, una via clàssica l’Estasen, una ruta que sense ser gaire difícil es molt guapa, es troba en el mig de la cara nord del Pedroforca i te un recorregut força maco i llarg 600 metres de via. L’ultima vegada que varem visitar la muntanya per intentar fer la Canal del Riembau, intentar, dic això per que no es va poder fer ja que queia de tot per la canal, de tornada ens va fer gracia fer aquesta clàssica, fins i tot varem provar els primers llargs però amb la bota rígida i sense material de roca no era el millor dia.
Surto de casa i passo per Vic a recollir en Marc, deixem el seu cotxe al mecànic i a Olot a buscar a l’Esteva, un cop junts marxem per Gombrèn i el Coll de Merola fins a Guardiola, cau una pluja de nassos, esperem que demà estigui tot sec, arribem al Mirador del Gressolet i ens preparem el sopar, quatre “risas” i a dormir que l’endemà tenim un dia dur per endavant.
Així que ens llevem d’hora i a les set del matí comencem a pujar, passem per refugi d’Estasen i el guarda ens para i pregunta que farem, li comentem i ens explica que s’ha equipat una nova via que transcorre per un espero que hi ha a la dreta del gat i no se que va dir del grau però per les cares dels altres em va semblar que era alt, continuem pujant fins arribar al començament de la via, es difícil no trobar-la ja que està marcada exageradament amb pintura verda i amb les lletres ben grosses.
Un cop arribats al dit del Riembau, ens preparem i comencem a escalar, obre els primers llargs de la via l’Esteva, en Marc ho farà mes tard en els dos o tres últims, el principi de la via te uns passos de tercer i de quart grau, amb una travessa molt aèria i els dos últims llargs, crec que son el millor de tota la via, la resta molt de corredors amb molta pedra solta. La via no està equipada, nomes uns quants pitons per llarg en els llocs mes compromesos.
Desprès de força “cachondeo” i una mica de fred arribem al cim del Calderer, mengem una mica i fem les fotos de rigor, i l’aventura continua, per contes de baixar per les cadenes, em despisto i com havia vist unes marques grogues a l’esquerra les seguim, potser de pujada està be, però de baixada una mica “xungo”, un parell o tres desgrimpades i ens fiquem en una mena de passadís entre dos blocs, un passadís estret i fosc, amb un parell d’esglaons que s’han de desgrimpar d’esquenes, i a mes quasi no et pots girar de lo estret que es, sortim del túnel de les tenebres i arribem a la tartera, quatre o cinc relliscades i ens plantem al camí de tornada, arribem al refugi i li comentem la jugada al guarda, va nois que las “birres” ens esperen, un cop a la furgo mengem una mica i fem unes cerveses i ja comentem la propera sortida.
Hem estat aquestes ultimes sortides preparant-nos per intentar fer la Cresta Salenques-Tempestades, que si tot va be la farem desprès de Sant Joan, ja tinc ganes de tornar a Benasc, la ultima vegada varem estar quatres dies fent muntanya per allà.

Cuita el Sol 2009

Desprès de uns dies atabalat per la feina, tinc uns moments per dedicar-me a escriure una mica sobre la ultima edició de la Cuita el Sol, cursa de muntanya que es celebra al petit poble de Àreu al Pallars Sobirà, on els corredors d’aquesta cursa emulen el conte de l’home que corria mes que el sol de l’escriptor Pep Coll, la cursa surt de la plaça del poble quant l’ombra de la muntanya que tenim a l’oest arriba a la plaça i els corredors surten a enfilar-se per les pendents del Monteixo abans que els atrapi l’ombra.

Aquest any, la meteorologia ha obligat a l’organització a canviar l’itinerari per seguretat, ja que si durant l’ascensió al Monteixo s’hagués desencadenat alguna tempesta, de quina forma baixen a 600 persones d’allí dalt?, tenint en compte el desgraciat incident de l’any passat a Alemanya on varen morir dues persones i varies mes ferides a causa de d’hipotèrmia, no se la podien jugar, a mes a la una del migdia estava plovent, crec que la decisió va ser encertada, tot i que durant la cursa no va caure ni una gota, però el cel va estar amenaçador tota la tarda.

Anem al grà, arribo a les 8 del matí al poble de Àreu desprès d’haver dormit a Llavorsí, ja que vaig sortir el divendres al tard, ja es començava a bellugar la gent, un cafetó i cap el càmping a trobar lloc on col•locar la furgo, es bo arribar d’hora, pot escollir els millors emplaçaments, un cop situada la furgo a fer un tomb pel poble i visitar la família del Bar Pujades i a esperar al Pepe i el seu fill Hèctor, socis del club que també participaran a la cursa d’en guany.

Un cop arriben els reforços, dinem al bar del càmping i fem un tomb pel poble, plovent, per fer baixar el jalo, en fiquen sota la carpa que han instal•lat aquest any i veiem que ja han començat a donar els dorsals, així que els agafem i ens interessem pel recorregut que farem, ja que teníem força clar que no es pujaria al Monteixo, l’itinerari escollit pel comitè de cursa es, sortida del poble, i pujar per la pista que porta al refugi de Valfarrera, arribats al pla de la selva, s’agafa un trencant a la dreta que puja cap l’estany d’Aixeus, aproximadament uns 11 km de recorregut i uns 800 metres de desnivell, bé no son els 1600 metres de desnivell quan es puja al Monteixo, però tampoc son els 4,5 km de recorregut que te normalment la cuita.

A les 18 hores donen la sortida a la Cuita Jove i les noies, L’Hector s’ho agafa en calma al començament i a poc a poc va escalant posicions fins arribar el quart de la seva categoria a la meta, una meritòria plaça tenint en compte que era la primera Cuita que feia, a les 18:30 hores donen la sortida del gruix de participants, en Pepe es col•loca dels primers a la parrilla de sortida, es juga el primer lloc de la classificació general de la seva categoria, i jo a fer el que pugui, surto bé, però per ànsia de seguir el ritme dels primers en acabar la primera pujada ja no podia respirar, així que vaig decidir fer el meu ritme i no fer-me el valent, total que desprès de patir força vaig acabar la cursa amb un temps de 1:13 hores, quasi mig hora mes tard que el primer.

Estic content de la meva evolució aquesta temporada (la primera que corro tot), però encara ho estic mes pel resultat dels meus companys, en Pepe s’ha col•locat primer i encara tenim al Roberto lluitant pels primers llocs.

Acabada la cursa fem una dutxa i a sopar, una bona dormida i a l’endemà a la xocolatada, la entrega de premis i el sorteig de material, al migdia desprès de dinar fem la tornada cap a casa.

Un any mes un cap de setmana de retrobaments amb coneguts de les curses i d’altres companys com en Toni Mestres o en Josep Jussà, aquest últim d’estudis.

La propera serà la Cursa del Pedraforca. Fins aviat.

Felicitats Marc

Dimecres passat cap al tard, ens trobem a Montserrat en Marc, l’Esteva i jo per celebrar l’aniversari d’en Marc amb un parell de vies d’escalada ben clàssiques.
Abans de sopar l’Esteva en obsequia amb una bonica ruta per les ermites de Montserrat des de les quals podem contemplar a banda del magnífic paisatge les dues vies a les que ens enfrontaren l’endemà, això si la volta la varem fer corre’ns, un altre forma d’entrenar i guanyar-nos el sopar.
Desprès de tres hores de corriols a tota pastilla tornem a la furgo i comença la festa, la cervesa que no falti, fem un copiós sopar regat amb un bon vi i cava, desprès el pastis i moscatell a dojo, qui escalarà demà?, li fem entrega al Marc de l’obsequi que li em comprat, uns estreps per que obri la primera via del dia ell, ell ens regala unes faldilles d’escocesos que ha portat d’escòcia, ha passat allí un parell de mesos aprenen l’idioma i escalant com un possés, ens calcem les faldilles i a passejar a les 11 de la nit pel monestir de Montserrat, així baixem la mona una mica abans d’anar a dormir.
L’endemà ens llevem d’hora, esmorzem, preparem els trastos i a caminar. Anem a buscar la primera via del dia, es troba a la roca de l’elefant, es diu Boy-Roca (V/Ae) ressenya una via totalment equipada amb paravolts, amb un llarg de Ae, que es pot forçar en lliure (6a+), en Marc es posa les piles i es carrega el material, un primer llarg no gaire difícil però això si amb força compromís ja que nomes te una assegurança abans de la reunió i una distancia de uns 55 metres, cap problema pel fiera, ara toca el segon llarg una mica mes curt però nomes amb dos assegurances abans de la reunió, la festa ja es aquí, arriba el llarg de Ae, i en marc entra “en el fascinante mundo de los pedales”, estrena els seus estreps d’una forma magistral, R i pugem nosaltres primer l’Esteva i jo al darrera, a la zona mes complicada es pot fer A0, i aquí estic jo per acerar-ho tot, arribem a la reunió i miro cap a baix, la via desploma una mica en aquest llarg, queden dos llargs per sortir però en Marc els empalma tot dos, ara toca baixar i anar a buscar la propera.
Es tracta de la normal al Cavall Bernat, ressenya, una via de uns 60 metres, curta però interessant i clàssica, aquesta te ganes d’obrir-la l’Esteva i jo no li faré el lleig, arribem a peu de via i grimpem fins a les plaques, un curt però xungo flanqueig ens porta a la base de la berruga, ara s’ha de pujar pel díedre que forma la berruga i la paret del Cavall Bernat, l’Esteva puja amb decisió fins a la reunió situada a dalt de la berruga, en Marc comença a pujar i jo al darrera, com sempre, un cop som a la reunió ja només ens queda un llarg fàcil per arribar a dalt i ser Cavallers, al cim ens abracem i ens felicitem per la jornada que em passat junts i les vies que s’han assolit, ara toca baixar, un curt ràpel fins a sobre de la berruga i un altre mes llarg fins a la base de la via, recollim i baixem feliços i contents, arribem a la furga al voltant de les 15 hores, preparem el dinar i unes quantes cerveses per treure la sed que portàvem, mes tard quedem amb en Cesc a Monistrol per fer un cafè i ens explica que dilluns sortirà cap a Perú per passar un parell de mesos fent alpinisme.
Un dia i mig magnífics en una molt bona companyia, i realitzant dues activitats clàssiques de Montserrat.
Gracies Companys.

Cursa de Paüls

No m’agrada arribar amb el temps just als llocs, així que per anar a Paüls sortim de casa amb la dona el dissabte al matí, desprès de tres hores d’autopista arribem al bonic poble de Paüls situat a la falda d’un turó, mirem de trobar lloc per aparcar, tot es pujada o baixada, segons per on estiguis encarat, baixem a la piscina on han habilitat una zona d’aparcament, l’endemà fins i tot la pista poliesportiva estava plena de cotxes, dinem i fem un tomb pel poble, quina calor i tot pujada, fem un cafetó i passegem una mica, comprem dolços típics del poble, al hora de sopar passem pel bar i aprofitant que a la tele fan “lo Barça” combinat això si amb el gran RCD Espanyol, ens quedem a fer un entrepà i veure el futbol, desprès de la gran victòria anem a dormir tot esperant que passarà l’endemà a la cursa.
A les 7 en punt ens toquen a la porta, es el senyor Faustí que va arribar tard i a dormit també a la furgo molt a prop nostre, desprès de xerrar una estona ens canviem i cap a la plaça per esperar la sortida, el dia no sembla molt bo, núvols, aire i fins i tot una mica de pluja. Donen la sortida de les dones i a uns 20 minuts sortim los matxos, ens fan fer una volta pel poble per estirar el grup i cap a la sendera com diuen per allà baix, em decidit amb en Faustí d’anar junts, així que enfilem el camí de pujada primer per una pista i molt aviat per corriols tot de pujada fins a la Mola Grossa, aquí hem de grimpar, una mica de baixada i torna a pujar fins al Piló de Montsagre per una bonica cresta, llàstima de la boira i el vent fort que feia a dalt, no varem poder veure gaire el paisatge, torna a baixar i torna a pujar per arribar a la Punta de l’Aigua, aquest any s’han inventat un camí nou que l’han anomenat la directíssima, a partir d’aquí tot baixada fins el poble.
Un total de 23,300 km de recorregut i uns 2000 metres de desnivell positiu, nosaltres la varem acabar amb 4:19:02, aquesta vegada no ens varem sentir recolzats pels nostres companys Roberto, Josep i Salvador que per diferents circumstancies no varen poder assistir a la prova.
La propera la Cuita al Sol, a Àreu.

Escalada al Montseny

Desprès d’una setmana de trucades i missatges, que si anem aquí o allà, que si som dos o tres, al final quedo amb l’Esteva per escalar al Montseny, ens agafa a mig camí a tot dos i decidim que la via serà la del Vol de l’home ocell.
Aquest indret ja el tenia visitat, ja que l’any passat varem anar a fer la de Airun i el mar d’estels amb en Pep i el Sergi, però entre buscar la via, que per cert la varem trobar desequipada i que un de nosaltres havia de ser a la feina a les quatre no varem poder fer res. Quedem a les 9 al pàrking del Coll de Rabell i ens acostem a la via, aparquem el cotxe al Km 23.8 e iniciem l’aproximació, a les 10 estem a peu de via i ens preparem, un quart desprès comencem a pujar, com es normal l’Esteva tira de primer i el sento renegar, que si la pedra es desfà, que si tot es mou, “te vas a cagar”, tot i així empalma els dos primers llargs, munta la reunió i el crido “que pujo”, “tiba de la corda com per tocar Bonanza”, el primer desplom del segon llarg em posa les piles, la cama comença a fer la moto i penso “i això que encara no hem començat”, arribo a la reunió i faig els següents llars de primer, je je, son de segon i tercer, arribem a la part final de la via on està tota la chicha, un quart llarg amb un pas de 6b/A0, l’Esteva es calça els peus s’esmola les ungles, i li fot, un cop a passat el 6b el sento renegar un altre vegada, “puto diedro”, “aixó patina l’ostia”, però al cap d’un moment ja li veig el cap i surt sense cap complicació mes, un altre vegada torna a empalmar dos llargs, fa la reunió a la rapissa superior en un arbre i em recupera la corda, ara em toca a mi passar per aquet tràngol, em crida des de a dalt, “te vas a poner campeolon”, “metele caña, torete”, em torno a calçar el peus i començo a pujar, fins a sota del pas de 6b res, intento fer-lo bé, però no hi veig cap canto pel voltant i segur que i eren, però la por fa que quedis cec, m’agafo a les tres cintes per poder fer el pas, un cop superat veig el díedre, està polit, he de ficar la mà dintre d’una fissura i un peu quasi a la mateixa alçada per poder arribar a dalt i li dic “i ara pa donde”, “a la dreta per l’aresta”, “si no hi ha peus ni mans”, “confiança Quico, confiança”, trec un peu, allargo la mà fins a l’aresta, ajunto els peus i amunt, confiança si però amb un mateix per que allí no hi havia pràcticament res, arribo a dalt i s’estava pixant de riure, ara nomes queda l’últim llarg que sembla mes assequible, arribem a dalt i recollim tot i jalem una mica, un parell de fotos i a trobar el camí de baixada que ens deixarà a uns dos km de on tenim el cotxe. Arribem al mateix quatre hores desprès d’haver començat.
Una via molt maca amb un entorn magnífic, ens ha semblat una mena de cresteig, exceptuant el 6b, es molt recomanable tant aquesta com les del voltant, Itzi i Terra Incògnita.
La propera setmana provarem d’anar a Montserrat a testar la seva roca.
Ressenya.
http://www.madteam.net/rutas/escaladaenroca/via-vol-de-lhome-ocell-215-m-6b-va0.trabalon

Avui no era el dia

El cap de setmana passat, vaig veure a l’Esteva i em va comentar de fer el dijous que ell tenia festa la canal del Riambau al Pedraforca, ja que havia llegit una piada a infohielo de un conegut, l’Alfons Valls, que es trobava en condicions, pel que desprès he sabut mes gent ho va veure i el dissabte dia 2 es van trobar unes 10 cordades a la via, així que quedem per fer l’activitat i el passo a recollir per Sant Joan el dimecres al vespre, arriben a les 10 de la nit al mirador del Gresolet, fem el sopar i al sobre, que a les 5 de la matinada sonarà el despertador.
No teníem gaire clar com estaria la via ja que amb tantes cordades i el tems no havia estat gaire fred els últims dies, tot el contrari, però tenim la confiança de que la podrem fer.
Ens llevem a les 5, preparem l’esmorzar i el material, quina temperatura fa a fora? Quico, em pregunta l’Esteva, 10 graus, xungo no ha glaçat, comencem a tirar a,b forces dubtes, un cop arribats a la primera congesta de neu trobem pexades fresques de baixada, probablement del dia anterior, això pràcticament confirma que l’estat de la via no es l’adient, però tossuts fins que no ho veiem amb els nostres propis ulls no ens ho creurem, la neu esta papossa, a una rimaia m’enfonso fins a la cintura, però continuem, veiem marques de la via de roca Estasen que coincideixen en l’aproximació, i per fi tenim la canal al davant, les sospites es confirmen, el que dissabte era glaçat, avui es una cascada d’aigua, encara queda un fil de glaç a l’esquerra, en ho mirem força estona però no ha parat de caure pedres i trossos de glaç just per on esta aquesta mica de gel, hem d’estar enganxats a la dreta de la reunió per poder esquivar tot el que ens estava caient a sobre, al final decidim recular per que era una loteria, tant podia sortir bè com rebre un cop de roc.
Tirem enrere i per no anar-nos de buit, decidim provar amb la Estasen, amb bota rígida?, provarem, al segon llarg tornem a girar cua, em de rapelar, no hi ha manera, avui no es el nostre dia, no paràvem de renegar, entre la neu el poc glaç que hi havia i l’aigua que si que hi havia molta, et relliscava tot, seiem una estona per menjar alguna barreta i xerrar, una frase em va dir l’Esteva, “soldado que se retira, sirve para otra batalla”, dita encertada ja que la muntanya no es mourà, esperem, i la propera temporada la provarem si tot va bé.

Cap de setmana complert

El passat cap de setmana del 1 al 3 de maig, ha estat complert en quan a les activitats realitzades. El divendres dia 1 sortim a mig matí amb la família en direcció a Oix, per visitar uns cosins de la dona que porten la carnisseria del poble, la silueta del Ferran al fons em fa recordar la quantitat de vegades que he pujar al cim per la cresta, sembla que l’any passat va haver-hi una esllavissada al començament de la cresta i es veu des de el poble la marca de un color mes ataronjat.
A ultima hora del dia deixem el poble d’Oix i anem cap a Sant Joan de les Abadesses per dormir al pàrking de l’antiga estació del tren, la ruta del ferro que duia els carregaments del mateix des de Ogassa fins a Ripoll, abans de tancar els ulls fem un tomb per Sant Joan que hi ha fira i poder trobar-nos amb l’Esteva i la seva dona, prendre una birra i a dormir a la furgo. Al matí una trucada ens alegra a tots, en Pepo i la Montse ens diuen que els esperem per fer la ruta que estan a punt d’arribar, esmorzem tranquils i preparem les coses, dues bicis i dos parells de patins, si si, la Magda i en Carlos aniran en bici i jo i la Laia amb els patins, serà la segona vegada que me’ls poso, i tinc per davant uns 18 km de pista asfaltada pràcticament sense desnivell, quan arriben en Pepo i la Montse sortim en direcció a Ripoll, quin domini dels patins, abans de posar-me dret ja soc a terra, després de un parell de intentones començo a mantenir-me en peu i faig el que va anomenar en Pepo roller-squí, gracies als bastons de trekking vaig poder arribar sencer, un km abans d’entrar a Ripoll en Pepo hem demana que li deixi provar, ell ja havia patinat de jove, li va costar també mantenir-se en peu al començament però va entrar a la plaça amb dignitat, la Laia es una campiona ho va fer tot amb els patins, anada i tornada, la resta en bici, la tornada ja la vaig fer corren fins a Sant Joan, un cop allí varem anar a menjar a Can Peret, un bar que es troba al costat mateix de l’estació. En Pepo i la Montse marxen cap a Sant Feliu i nosaltres després de una bona dutxa baixem al poble per fer una visita i marxar cap a Ripoll per trobar lloc per aparcar al costat dels mossos, ja que al dia següent tenia l’intenció de córrer la cursa de Sant Amand. Ens llevem d’hora, en Faustí i en Salvador ja estan de camí, en Roberto també a dormit al pàrking amb la seva furgo i en Josep arriba una mica mes tard. Ja hi som tots el Matxacucos que correrem la prova, diuen que es dura per la llargada i el desnivell que hi ha, i tenien tota la raó, donem la sortida i com sempre en salva i jo els últims be en Faustí també ens fa companyia, ja fora de Ripoll em giro i no vaig als companys, bé al Roberto i al Josep per molt que corri no els veuré ni a la arribada, en Faustí i en Salva s’han quedat enrere, tot pujada fins Sant Amand, uns 12 km de pujada, penses ! ara tot es baixada, que bé¡, i un xurru, quina baixada, els dits dels peus queden arreplegats a la puntera de la sabatilla de tan frenar, els quàdriceps arribant a la meta foten un mal acollonant, de sobte, després de sortir de tants corriols veus el poble i et quedes mes tranquil per que ja estàs a punt d’acabar, un temps discret 3:36 hores, una mica per sobre del primer en arribar que va ser en Toti Bes amb 1:58 hores, el dia va ser preciós, un sol espatarrant i un paisatge magnífic amb els boscos donant fe de que la primavera ja es aquí.
Fem el dinar dels últims ja que en Roberto i en Josep han de marxar, ells han quedat el 7é i el 20é respectivament, i quedem per la propera que serà a Paüls, ja que a la de Berga cap de nosaltres pot anar.

Comencen les Curses de Muntanya

Aquest passat diumenge dia 19, van començar les competicions de Curses de Muntanya organitzades per la FEEC, concretament la de diumenge era la 3ª cursa de muntanya de l’Alta Segarra, primera del Circuit Catala de Curses de Muntanya.
El dissabte vaig quedar amb en Salvador Ribot per recollir-lo a Santa Cristina i marxar cap a Sanaüja, lloc on es disputava la cursa, i allí ens trobaríem amb en Roberto Sancho i família per sopar i dormir, la pluja va fer acte de presencia en arribar al poble i ens temíem que l’endemà potser ens mulléssim una mica.
No va ser així i l’endemà un sol radiant va fer acte de presencia per gaudir de una magnifica cursa amb una organització molt ben estructurada i eficient, recollim els dorsals al voltant de les 8 del matí a la plaça del poble i anem a escalfar un xic, no fos que ens cansem massa, la sortida de les noies es fa a les 9 i la dels nois a les 9:15, la plaça era plena de gom a gom, el trabucaire dona la sortida i a córrer, be al començament com a tot arreu una mica d’embuts però un cop fem el primer bucle i passem pel poble km 8 aproximadament ja la cosa estava mes estirada i només feies una mica de cua als passos tècnics. La cosa se’m va fer llarga, mai no havia corregut tanta distancia 23,8 km, i les meves cames a partir del km 16 van començar a fer figa, tot i això la vaig poder acabar amb un discret temps de 4:00:23.
La majoria del recorregut eren corriols amb forces pedres mullades que feien relliscar a mes d’un, travessar un riu una mica crescut per les pluges de dies anteriors i varies fortificacions que varem haver de creuar o passar per sobre dels seus murs.
La estrena de l’equip del Matxacuca fou impressionant amb un 5é lloc d’en Roberto i un 9é lloc d’en Josep Labrador, aquest últim va fer un tercer de la categoria de Màster, i en Salvador també la va acabar.
Ara toca esperar a la propera que serà la de Sant Amand a Ripoll el proper dia 3 de Maig.

La Devesa de Girona

He passat dos dies treballant i disfrutant amb en Cesc Vilarruvies a la Devesa de Girona, fent una poda de seguretat, feina que es fa cada any i que consisteix en treure les branques seques per evitar que al caure puguin fer mal a persones o bens. La experiencia brutal el trovar-te a sobre d'un arbre que fa uns 50 metres d'alçada, bestial, be jo diria "de cagarse", tobar-te voltat d'arbres tan grans i tan ben cuidats es flipant, sentir com es mouen amb el vent no te nom.

Ha estat una experiéncia que desitjo es torni a repetir.

On la grua no arriba s'ha de pujar amb les cordes.

Raquetes a Ull de Ter.

Amb aquesta ultima excursió amb raquetes finalitza el Circuit Català de Raquetes de neu d’aquest any. Sortim de casa el dissabte a la tarda desprès de anar a veure al Víctor, (el noi de la bateria), que intentava batre el record del mon tocant la bateria durant mes de 120 hores sense parar per donar a conèixer una enfermetat que se’n va endur a la seva germana petita i poder recaptar diners per la fundació síndrome de west, ( http://www.sindromedewest.org/ ). En arribar a Vallter no hi havia ningú, així que decidim baixar al pàrking de Setcases per varies raons, a dalt no tenim cobertura de mòbil ni TDT i la tele es força important si tens nens. Una volta pel poble, curta ja que plovisqueja, i a preparar el sopar i a dormir.
Al mati ens llevem, preparem les coses i pugem cap el pàrking mes baix de l’estació, just al davant del refugi de Pastuira, poc a poc van arribant els participants, recullo els dorsals de la família i quan surto acaben d’arribar el Jordi i la Cristina, que no han pogut venir el dia abans per que preparaven les cosses per les minivacances de setmana santa a França.
A les 10 en punt ja som tots a la sortida i comencem a pujar, el recorregut ja el coneixem els que som assidus d’aqueta zona, pugem en direcció als Fajols, els voregem per sota al igual que el Pic de Bastiments, fins la cafeteria de les marmotes i desprès cap a Baix pel costat de les roines del refugi vell i mes tard el nou refugi de Ull de Ter, a partir d’aquí pel mateix lloc de pujada. La Magda i els nens s’han quedat al refugi quan pujaven per poder baixar tots junts quan jo passi a la tornada, en Carlos s’ha aixecat amb torticolis i no ha passat molt bona nit, la Cristina i en Jordi s’han avançat una mica però abans d’arribar a les marmotes els atrapo i fem la resta del recorregut junts, el dia es esplandit amb un sol que pica, i una neu caiguda feia pocs dies quasi pols al començament del dia i mes pasteta al final, en passar pel costat del refugi ja de baixada s’uneixen a nosaltres la dona i els nens, ja nomes queda arribar a la furgo i retornar el dorsal. Aquesta vegada tenim una mica mes de sort amb el sorteig de material, a la Marga li toca mig pernil i a mi dos fuets, a mes dels dos fuets que hi anaven a cada bossa, tenim material suficient per muntar una xarcuteria.
Ens acomiadem dels altres raqueters i baixem a Setcases al pàrking a menjar, en Jordi i la Cristina marxen ja que tenen presa per acabar de preparar les coses per les vacances, desprès de menjar una bona migdiada i una trucada de telèfon ens entristeix, en Víctor ha hagut d’abandonar per prescripció medica, però ell esta molt content per la quantitat de gent que ha passat pel teatre de Sant Feliu per animar-lo i les 80 hores que ha pogut estar tocant la bateria. Ja només que da la festa d’entrega de regals per l’assistència a les proves del circuit, aquets entrega es celebrar el proper dia 16 de Maig a la Seu d’Urgell, ultima trobada dels raqueters d’enguany.
Fins aviat raquetes.

Raquetes a Núria.

El dia 21 de Març després de dinar, quedem amb en Jordi i la Cristina per marxar cap a Queralbs, mes tard arribarien en Rodri i família al pàrking del cremallera. Un cop allà anem a fer un vol per la zona a visitar el salt del grill, un salt d’aigua que i ha de camí al refugi de Coma de Vaca. Un cop al pàrking decidim donar un tomb per Queralbs i veiem que fan la presentació de un disc de un grup de corda anomenat Los amantes de lulu, entrem i fem la copa i veiem el concert, ens agrada molt a tots, tornem a la furgo i preparem el sopar i a dormir que em de ser aviat llevats per agafar el cremallera i pujar a Nuria.
Ens llevem d’hora i premen el tren de les 7:45, quan arribem a dalt no trobem que hi hagi molta neu i fa un vent molest, a mes de una mica de fred, però a les 9 en punt donen la sortida, el recorregut es des de l’estació es puja per la vall de nou fons fins al coll, noucreus i baixar per la vall del noucreus, la neu estava força dura, així que quan arribem a sota del coll de noufons, l’organització no deixa pujar a ningú que no portes grampons, girem i baixem pel mateix lloc que la pujada, no sense abans fer una petita queixalada, ens prenem la baixada amb tranquil·litat i quan arribem a baix ja s’ha sortejat el material, donaven números a mida que arribaven els participants i molts ens varem quedar sense, recollim la bossa amb regals per la participació no sense abans menjar una mica i veure força. Prenem el cremallera i a la 1:30, arribem al pàrking de Queralbs, preparem el menjar per tots, muntem la paradeta al costat de la fugo i cadascú treu el menjar i el veure que ha portat, un cop buidats tots el tapers fem una juguesca amb els ARVA’s al costat mateix del pàrking, els nens i no tant nens es diverteixen i aprenen a trobar l’ARVA.
A mitja tarda decidim baixar cap a casa, un altre sortida amb família que satisfà a tothom i es la sisena, la propera es a Vallter, esperem que no manqui la neu.

Raquetes a Tuixén

Aquest últim cap de setmana, 7 i 8 de Març, la prova del circuit de raquetes tocava a Tuixén, a l’estació d’esquí nòrdic de Tuixén-La Vansa, en ple cor de la serralada del Cadí, un altre estació com les altres que hem visitat, molt familiar, un munt de nens amb els seus pares practicant l’esquí de fons o les raquetes de neu en un molt bon ambient de muntanya.
Varem sortir de Sant Feliu el dissabte a la tarda i després de varies aturades per problemes al cotxe d’en Jordi i la Cristina, arribem a lloc a recollir els dorsals i trobar plaça per aparcar i passar la nit, el pàrking de l’estació es ampli i trobem altres autocaravanes ja situades per pernoctar, fem el sopar i a veure el futbol, em vaig anar al llit desil·lusionat amb el meu equip per tornar a perdre, però aquesta temporada ja estic acostumat.
No ens llevem gaire d’hora ja que la sortida es a les 10 del matí, esmorzem tranquils i ens preparem per l’excursió, l’edició d’aquest any es torna a pujar al Padró del Quatre Batlles i la Tossa Pelada, però al contrari que l’any passat.
Els nou representant del Matxacuca (Quico, Magda, Laia, Carlos, Jordi, Cristina, Rodri, Consu i Laia R.), enfilem cap el cim del Padró aproximadament unes 200 persones, fa un dia radiant, el sol ens fa suar de valent, arribem al avituallament, reposem líquids i algun sòlid, altre cop a caminar, la Magda, la Consu i les dues Laies, es desvien pel circuit curt, nosaltres ja veiem el cim del Padró, un cop dalt, carenem per passar pel cim de la Tossa pelada i aquí comença la baixada, no sense fer la foto de rigor, baixem tranquils, fent fotos del paisatge i alguna que altre tombarella, ja som a l’arribada, un altre cop a jalar i a veure, ja han repartit els trofeus de la cursa de raquetes que es disputava al mateix temps i pel mateix circuit, i ara toca el sorteig de material, no està malament un buff, unes polaines i unes ulleres, tres de quatre, a la Laia R. també li va tocar una tovallola.
Es l’hora de dinar, els nens ho fan junts a la meva furgo i els grans a l’autocaravana d’en Rodri, uns molts bons peus de porc cuinats per la mare de la Consu i una carn en salsa que ens va deixar sense pa, tot remullat per un bon vi i amb les postres cava i un xupito de crema d’orujo, qui condueix ara?, fem temps per baixar-ho tot i ens posem en marxa, a l’alçada de Sant Llorenç de Morunys, en Jordi i la Cristina es paren per problemes amb el cotxe, decideixen quedar-se per reparar-lo a un taller del RAC, poc després ens truquen i comenten que els estan baixant amb taxi a Sant Feliu i el cotxe el portaran al dia següent.
Arribem a casa ja de nit i pensant en la propera que serà a Nuria el dia 22 d’aquest mes.

Gavarnie mon amour.

La setmana pasada, dos companys d'estudis i de muntanyes, els quals acostumo a fer activitats amb ells, van passar uns dies a Gavarnie (la France), jo per dificultats de feina no vaig poder assistir als actes que allí es desemvoluparen, quina enveja, us deixo l'escrit que el colega Francis Canyis m'ha enviat.

Salut i força.

El blogspot d'en Mestre Esteve i d'el bombero furgonetero Francis Canyis.

Després d'haver fet un bon stage de gel a Bielsa de 3 dies el gener passat, dilluns passat el Mestre Esteve i el bombero furgonetero van anar cap a Gavarnie a fotre-li a les cascades de gel. Per mala sort en JJ no va poder venir. La setmana prometia ja que sabiem que feria bon temps i així va ser. Dimarts vam arrassar amb la cascada "Fluido Glacial". 300m de gel continuat amb pendent entre 75 i 80 graus sostinguts i en el 2 llarg el mestre va fer una variant (tout droit) que la inclinació arribava a 90 graus (és un foll!!!). Ja a peu de via ens vam abraçar i ens vam felicitar pq era la primera vegada que fèiem una cascada d'aquestes característiques (cadascú va fer 3 llargs de primer de 60m!). L'endemà dimecres vam anar a fer el corredor esquerre de la cara oest del Taillon. Estava format i en molt bones condicions i el temps brutal (cel blau i res de vent). En el corredor hi vam trobar ressalts de gel (75graus) i algún tram de mixte molt disfrutón. A més no hi havia ningú i vam fer el primer 3mil de la temporada (bé per en mestre era el 4rt cop que el feia i jo el 3r). El ritme d'activitat era molt bo. Ja el dijous, vam tornar a Gavarnie a rematar l'estage i aprofitant que les condicions eren molt bones vam anar fer la via Zuluaga. Tot i així, després del 2llarg jo ja estava petat dels dos dies tant intensos que portàvem. Sense cap pressa vam decidir baixar de la via i el mestre Esteve em va fer una "demo" de com fer uns abalakovs d'alt nivell. Ja a peu de via vam estudiar altres vies per fer en el pròxim stage de gavarnie. Segur que hi tornarem!!!

A la foto es veu el mestre Esteve fent la variant del 2 llarg (90graus). Salut i força muntanya!!! Fins la pròxima!!!